Entrevistem Joan Bofarull, historiador de castells i muixerangues i un dels mestres de la Muixeranga de Vinaròs. Bofarull, reusenc, ens parla del nou moviment muixeranguer i de com veu el moment emergent que viuen les colles valencianes. Acaba de publicar Les muixerangues valencianes (Onada Edicions, 2016), primer llibre que parla monogràficament sobre la qüestió.

Com acaba un historiador de castells immergit en la muixeranga?

En principi va ser una mica casual. Un dia que estava a València vaig veure a la gent que pujaven uns damunt dels altres. Jo havia llegit un llibre de castells que sortien les muixerangues, el Fer pinya d’Eloi Miralles. Però és molt curiós perquè en aquell llibre hi ha moltes fotos en color, però totes les de la muixeranga estan en blanc i negre, amb la qual cosa em pensava que era una cosa antiga que estava perduda. Vaig dir-me ostres!, va ser com veure un dinosaure pel carrer…- Però tu no t’havies extingit (riu). Aleshores, és clar, em vaig fer molt amic seu, eren de la Nova. Vaig anar a Algemesí sempre que vaig poder, vaig llegir tot el que trobava sobre muixerangues, vaig descobrir que n’hi havia d’altres…i bé, porte més de quinze anys venint al País Valencià, primer a investigar i després m’he anat implicant més, no? És apassionant, i a més a més sóc historiador. Busques la relació històrica que hi puga haver amb els castells, i també la relació humana.

El moment actual que viuen les muixerangues, què et sembla?

Hi ha oportunitats i esperances, algunes coses que sembla que poden anar bé i també dificultats que s’han de superar, que són un repte. Millor que fins ara, hi ha unes oportunitats que fins ara no havíem tingut, una experiència que ara tenim i que abans no teníem, però és clar, no sé com sortirà.

Quines són aquestes oportunitats?

Hi ha gent que té ganes de fer muixerangues, això és el principal. Hi ha gent que té idees, de coses que es poden fer…la idea de fer una muixeranga ja és una idea. Pot sortir bé, però de vegades no ha sortit bé. També hi ha bastant gent que estem d’acord en què algunes coses les hem de fer col·lectivament, que hi ha reptes que estan per damunt del que pot fer una muixeranga. La situació política del País Valencià està millor que no fa uns anys…encara no tenim Canal 9 però esperem que això es normalitze en el futur.

En la primera dècada del segle actual tres muixerangues de fora d’Algemesí van fer figures de tres alçades. Això, en un moment determinat, va desaparèixer. Tems que ara puga passar alguna cosa semblant?

Sí és una cosa que hi penso i que em preocupa. Tant els Negrets com el Ball dels Locos com els de la Safor són colles que van fer figures de cinc altures, semblava que estaven molt bé, i ara quina és la seua situació? No sé exactament què és el que va passar, per una banda crec que els aplecs que es van fer en aquells anys van servir d’estímul a algunes colles per aplegar gent i per fer figures d’una certa dificultat, però hi ha alguna cosa que no va sortir bé. No sé fins a quin punt va ser un error de les muixerangues, d’alguna cosa que no van saber fer bé, ser un només un grup d’amics per exemple, i que no hi hagués un relleu generacional. Crec que una de les coses va ser aquesta. Quan uns muixeranguers es van fer grans i van tindre xiquets, i aleshores ja no tens tan de temps per dedicar a les aficions, no hi va haver un relleu generacional dins aquestes colles que mantingués la colla.

Clar, també, quin ressò va tenir als mitjans de comunicació? Per exemple la Safor la primera figura de cinc altures la fan en un viatge a Itàlia i al poble crec que no se’n va assabentar ningú. Potser els hi va faltar habilitat, però potser també la situació del País Valencià pel que fa als mitjans de comunicació va fer que aquell èxit no tingués una repercussió. No se n’assabentava la gent, no servia perquè més gent s’incorporés a les muixerangues.

Hi ha unes oportunitats que fins ara no havíem tingut, una experiència que ara tenim i que abans no teníem, però és clar, no sé com sortirà.

Parlem de les mancances del moviment muixeranguer…

Jo crec que és tot com a molt tendre. La gent es posa a fer muixerangues amb il·lusió, però amb un nivell de formació molt elemental. A nivell tècnic, una persona es posa a fer de mestre i sap quatre figures. Per tant el que s’ha de fer és aprendre més sobre muixerangues, sobre tècnica…no només la figura com es diu, sinó provar diferents maneres de fer-la, anar molt a Algemesí a aprendre de la gent que en sap, quina és la dificultat de la figura, quines són les persones que tenen més responsabilitat, quina part de la pinya cal reforçar i quina no, quin és el perill, com pot caure, per on pot caure, com s’ha d’entrenar la figura…això només a nivell de tècnica. Després a nivell organitzatiu, com s’organitza una colla perquè dure no un any o dos, sinó un temps indefinit. Això vol dir que ara hi ha un mestre, un president, però l’any que ve hi haurà un altre, d’ací a deu anys una generació nova, i la colla ha de continuar.

La importància de la seguretat, fer estadístiques. De vegades ens sembla que la seguretat només és posar-se el casc; evidentment ens l’hem de posar, però hem de saber quanta pinya necessitem per una figura concreta, com es fa una pinya ben feta…encara es veuen moltes fotos de muixerangues en què la gent porta rellotge. La importància dels mitjans de comunicació: què he de fer perquè la meua colla siga notícia, com ho he d’explicar a un periodista que no sap el que és una muixeranga, com he de fer una notícia perquè l’entenguen els muixeranguers, o perquè l’entenguen els no muixeranguers…no és el mateix. Hi ha molts aspectes que et diuen que fer muixerangues no és només pujar-se uns damunt dels altres.

Si jo puge damunt teu estem jugant, a la platja si vols, però no fem muixeranga. És molt més.

Com veus l’entesa entre les muixerangues tradicionals i el nou moviment muixeranguer? Podrà haver alguna vegada alguna entitat que aixoplugue tothom?

Una coordinadora pot fer moltes coses. Hi ha algunes funcions que estan per damunt del que pot fer una muixeranga, petita sobretot. Parlar amb les institucions, amb la televisió, buscar patrocinadors, amb la companyia d’assegurances, gestionar els cascs…Com és ganes es tenen de treballar, més coses pot fer la coordinadora o federació. De possibilitats moltes i serien bones per totes les muixerangues. Però és molt difícil fer ara mateix una federació. Crec que no tindria sentit si no hi ha la Muixeranga d’Algemesí, la vella. El que passa és que ells no reconeixen les altres muixerangues, no es consideren iguals a les altres, sobretot de les noves que han sortit en els últims anys, les més petites. Se’ls ha de demanar que facen l’esforç de reconèixer-les, però també les colles petites s’han de guanyar aquest reconeixement, i això vol dir ser més exigents amb ells mateixos a l’hora de la tècnica, la imatge que dones en una actuació, la música, el vestit, tota una sèrie de coses que de vegades es fan una mica arreu.

Una coordinadora de muixerangues o federació no tindria sentit sense la Muixeranga d’Algemesí, la blava.

Una colla per ser muixeranga hauria de complir uns requisits determinats?

En el món casteller està molt clar que hi ha un mínim. Una colla per ser acceptada com a colla castellera ha de fer castells de sis, i això vol dir ser 50 o 60 persones com a mínim. Aquí en les muixerangues no hi ha aquest mínim. De vegades hom diu: si som quatre i tenim un xiquet ja som una muixeranga, i això no és. També és veritat que no estem d’acord, però…quines figures pot fer un grup tan reduït, quina vida social? No és sostenible. Jo crec que hem de ser una mica més ambiciosos i dir que una muixeranga ha de tenir uns mínims, poder actuar individualment, tenir unes figures, un mestre que en sàpiga. I el model és comarcal, jo crec. A l’entorn de València és diferent, perquè a una zona metropolitana hi ha més gent i més de tot. La meua idea és que hi haja una muixeranga a la capital de la comarca, tota la gent dels pobles va a aquella muixeranga, evidentment entrenen junts, porten el mateix uniforme, i després aquella muixeranga actua en tots els pobles de la comarca. Pot tenir amistat amb altres colles, però no hi ha una dependència de l’estil si no ens ajuden no podem actuar. Quan no pots actuar sol, no vas enlloc.

A la llarga, cada muixeranga hauria de tindre una Diada?

Una muixeranga ha d’actuar una vegada a l’any al seu poble? No. Ha d’actuar en totes les festes del seu poble. El més important per una muixeranga és que tothom del seu poble els conega. Vaig comptar que un any els Xiquets de Reus van actuar 23 voltes a Reus. En un sol any. És la manera que et coneguen. Per fer la colla necessites gent i aquesta gent vindrà del teu poble. Ara, com es reparteixen aquestes diades? Xiquets de Reus totes les festes que hi ha a Reus, estan. Sant Jordi, Festa Major, Fires, festes de barris, qualsevol associació que té una festa Xiquets de Reus hi actua, o quasi totes. Nosaltres crec que hem de fer el mateix, potser no tan bèstia, però intentar estar presents a totes les festes dels nostres pobles i de la comarca si volem. Com s’organitza? Cada colla, cada muixeranga es munta el seu calendari, Hi ha colles que descanse a l’estiu i comencen a la tardor fins a final de curs, i altres colles a l’inrevés, descansen a l’hivern. Després de Carnaval, per exemple a Vinaròs, i dura fins la tardor.

Com ha d’anar la temporada? Comences repassant el que vas fer l’any passat, mirant si un xiquet ha crescut, busques un substitut, tens una alçadora nova, doncs vinga, la prepares per una figura…i cap al final de temporada has de buscar les actuacions grans on fer aquelles figures que has estat provant durant mesos. Evidentment és lògic, per donar més espectacle i tenir més pinya, buscar actuacions en què estigues amb altres colles. Si volem que siga un tradició i que vinguen a les nostres actuacions tant muixeranguers com el públic a la plaça a veure’ns, hem d’intentar tenir unes diades de referència que siguen cada any les mateixes. Abans parlàvem d’aquells anys de després del 2000, la primera dècada. Es feia un gran aplec, aleshores hi va haver algunes muixerangues que aquell dia sí, van fer la figura de quatre altures, van omplir la plaça, van tenir el seu gran èxit…però l’any següent no es va repetir el mateix. Aleshores per fer que la muixeranga siga tradicional d’aquell poble amb una gran diada no et serveix de res. No aconseguirà fer una tradició en un dia.

Una muixeranga hauria d’aconseguir organitzar una diada important cada any.

Ha de ser com a mínim un dia a l’any. Cada any, cada any. Un any convidaràs una muixeranga i a l’altre una altra. Allò lògic és convidar colles més o menys del teu nivell. Si actua la Nova Muixeranga amb una colla que s’acaba de formar la diferència és molt gran. La gent que ho mira pot tenir la percepció que la Nova d’Algemesí, o la vella, són una muixeranga que funciona i ho fa molt bé, i en canvi aquests no són el mateix. En canvi si són colles del mateix nivell crec que queda més bé, més natural.

El pas de les quatre a les cinc alçades, consideres que és un moment clau o no tant?

Tenim la tendència a mesurar, i no sé si és influència dels castells, o potser és la part més fàcil, dir aquesta muixeranga és una muixeranga de quatre altures, de cinc…És important evidentment les figures que fem però hi ha més coses. Quina quantitat de gent tens, quina capacitat d’organització, quina implicació dels muixeranguers…O siga, jo sóc muixeranguer i vaig només a l’actuació? O vaig a tots els assajos? O quan em diuen s’ha de fer una campanya per fer un vídeo, fer un dinar, fer un comboi, la gent de la muixeranga participa i la feina es reparteix, o resulta que es troben sempre dos matats fent tota la feina o hem de contractar una empresa perquè ens faça el dinar? Clar, quan parlem de muixerangues grans i petites és tot això. Capacitat per organitzar, el fet que la gent del poble et conega, els diners que tens, no és el més important però també compta la capacitat d’aconseguir ingressos, tenir un calendari ben organitzat. Per exemple, dir l’any passat vam fer deu actuacions, i tenim vuit que les repetirem enguany. Això també és un patrimoni.

La gestió de les colles com a col·lectiu humà, és decisiu i potser un dels aspecte més delicats?

És el més important. Tu ho has dit, les muixerangues són molt passionals. Perquè quan jo munte damunt teu, la meua integritat física depèn de tu. I la teua de mi, perquè si jo em plego caurem tots i possiblement damunt teu. Sí, hi ha molta passió. Les muixerangues comporten emocions molt intenses. Per part del públic es diu sempre, oh! què bonic, però per la part de la gent que ho fa, que hi dedica hores, esforç, assaig, i tens un objectiu i no surt, assages i proves…hi ha molt d’esforç i molta passió. I això de vegades també porta conflictes, de protagonisme, de que volem una recompensa d’aquest esforç. Per tant, el concepte principal és que una muixeranga és el grup, no l’hem de perdre mai de vista, el treball en equip. I entre tots, tota la colla, ha de pensar col·lectivament. Evidentment en totes les muixerangues hi ha conflictes, però s’han de gestionar, s’ha de parlar molt, ha d’haver molta comunicació i s’han de resoldre. Si això no funciona, les figures no sortiran mai.