Des de l’experiència que atorguen 40 anys de presència a la pinya, Raül Sanxis s’endinsa en les arrels de la muixeranga i explora de manera suggerent el seu significat més profund.

Conta la mitologia que al Mont Olimp hi eren els déus, i que els muixeranguers eren semidéus, i com també ho volien ser, escalaven i muntaven muixerangues per aplegar dalt. Els déus, en reprensió, els enviaren a l’infern. Així doncs, al ball, els muixeranguers porten grans torxes, i s’agiten d’un costat cap a l’altre com si s’arrossegaren a les flames de l’infern.

Més enllà d’aquesta anècdota o floritura històrica, el cas és que quan u porta gairebé 40 anys fent pinya acaba per preguntar-se però què dimonis fem pujant els uns damunt els altres? o per què el meu besavi Baptiste ja ho feia a les darreries del s. XIX? o des de quan és això, que diuen els vells, de tota la vida?.

Potser algú diria que les muixerangues no són altra cosa que simples exercicis de gimnàstica, una mena d’agrupació d’acròbates de circ. Altres que una muixeranga és un conjunt de muixeranguers. També la figura que se construeix, es a dir, la torre pròpiament dita. Potser en podem parlar per muixeranga com la melodia que acompanya la construcció de les mateixes.

Però què és realment una muixeranga? Potser una muixeranga és tot això i alguna cosa més? La tradició, els valors que representa, el pes de la història, són importants per entendre per què fem muixerangues? Tenen ànima les muixerangues?

Allò que anomenem folklore tanca valors com el coneixement del comportament, hàbits i estils de vida d’un poble. Comprendre per què una societat té entre els seus costums posar els peus damunt els muscles d’un company/a, ens ajudarà, entre altres coses, a conèixer-nos, a valorar-nos, vertebrar-nos i començar a preguntar-nos cap on volem anar.

Mirant cap enrere

Si posem l’ull en el ball de la Muixeranga d’Algemesí sembla una lluita entre bàndols. Doncs bé, aquest tipus de rituals són un dels més estesos per totes les cultures en la història de la humanitat. I aquesta abundància es troba representada per multitud de variants segons les singularitats del lloc on es ballava (personatges, motius, èpoques, vestits, decorats,…), així com del substrat cultural heretat. I tot plegat, fan evolucionar unes danses que avui, res tenen a veure entre elles.

Al País Valencià, tenim les anomenades danses de moros i cristians. Aquestes, en el seu origen, eren representades baix la forma de dansa, aspecte que ha anat debilitant-se i esborrant-se fins quedar convertides en un espectacle de teatre de plaça completament despullat de tot element coreogràfic i fins i tot musical (A Callosa d’En Sarrià, la dansa mora acabava amb l’aixecament d’un torre humana).

Però cal a dir també que el substrat d’aquestes res tenen a veure amb Crist o Mahoma, doncs l’origen és anterior, amb la dualitat Bé-Mal o amb ritus de fertilitat i fecunditat de la terra.

Pensem que, a l’Europa Occidental, el règim de convivència entre àrabs i cristians, provocà una promiscuïtat d’elements culturals comuns que donà lloc a unes costums àrab-cristianes que foren qualificades de morisques. Alguns aspectes d’aquest aliatge assoliren zones més amples que les pròpiament mores, doncs allò del morisc caigué en gràcia pel pas del temps, arribant fins i tot a llocs com Anglaterra, on se l’anomena morris dance.

Vestigis d’aquestes danses ha arribat a les nostres terres. A Bocairent es balla la Mahoma, al Forcall lluiten amb pals o a Peníscola ho fan amb espases (que no seria més que l’evolució medieval del pal). Durant el s. XV, la morisca és quasi l’única dansa que apareix mencionada.

El contacte amb l’Edat Mitjana, en acció i reacció amb les idees orientals, porta de manera inevitable a una reinterpretació de dos motius: el combat entre els bàndols i l’ennegriment del rostre.

Quan els moriscs són expulsats de la Península al 1609, es produeix un punt d’inflexió històric en l’evolució de les danses morisques. De nou es reinterpreten aquests balls per commemorar l’esdeveniment, donant gràcies a la divinitat per la seua ajuda, entrant dintre de les processons, representant la batalla ocorreguda… però quasi sempre amb un alardeig de forces, tot per a que, de manera interessada, reste un enfrontament entre la Creu i la Mitja Lluna.

Anys 40 del segle passat.

Però en altres llocs es mantenen d’una forma més “pura” i pagana, fins que amb el temps també hi són absorbits per la processó, com a Algemesí, on la Muixeranga s’incorpora el 1724, això sí, sempre davant de la creu com a ball pagà que és. A Algemesí, tenim la gran sort d’haver conservat les tres parts de les que constava aquesta dansa morisca: el ball, el soterrament d’un company (no del nostre senyor ni de la mare de déu), i l’apoteosi final o torre humana, cadascuna amb música pròpia. Ni tant sols el vestit era el actualment es porta. Amb quasi tota seguretat, els saragüells era la peça utilitzada, pantaló aquest d’ús habitual entre els moriscs. O encara utilitzat actualment per la Muixeranga de Titagües, cada set anys a les seues Festes Grosses.

Cas curiós és el dels Negritos d’Acoria, al Perú, on a la seua dansa de construcció de torres humanes anomenen “Moresca” i que adaptaren amb música i vestimenta pròpia la dansa que els moriscos, esclaus dels espanyols, ballaven a aquelles terres. O altre cas, més a prop, els Negrets de l’Alcúdia, on encara fan muixerangues amb la cara mascarada. A Aragó, en forma de dance, i on a primeries del s. XX més de dos-cents pobles la representaven. A Catalunya, on arribà amb molta força aquesta dansa morisca provinent des del País Valencià, i que adoptarà el nom de Ball de Valencians que, posteriorment, com tots sabem, donarà lloc al que coneguem actualment com Castells.

En definitiva, totes les peculiaritats de la dansa morisca s’obtenen en funció de les singularitats i idiosincràsia del lloc on s’executava.  És per tot açò i moltes coses més, que ens ocuparia massa estona de referir què, i sempre amb la cautela que dona el seu llarguer passat, que

la Muixeranga no és més (ni menys) que una dansa morisca, això sí, evolucionada i amb les peculiaritats pròpies d’aquesta terra. Que és el resultat d’una barreja cultural d’una època on Orient i Occident compartiren una vegada una mateixa coordenada.

A Algemesí

I serà ja, introduïda en el seguici processional a primeries del s. XVIII, que continuarà el seu camí dintre de les festes patronals en honor de la Mare de Déu de la Salut, declarades des del 2011 com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

I així continuarà, passant de generació en generació, fins arribar a la dècada dels 60 on pateix un fort afebliment. Bé, aquest serà patit per tota la cultura popular en general. La gent fugia de tot allò que feia olor a naftalina. Les tradicions eren vistes com una cosa del passat, no eren “progres”. Fins que l’any 73, a la Processó del les Promeses (una de les tres que se celebren a Algemesí), la Muixeranga no va eixir (a les circumstàncies que provocaren aquesta absència cal afegir altres de tipus diguem “polítics” de certs sectors benestants de la població de fer-se amb el control de la dansa).

L’any 1997 es produeix altre punt d’inflexió en l’evolució d’aquesta dansa, amb la creació de la Nova Muixeranga d’Algemesí, amb una mentalitat més oberta, participativa, transgressora i que comportava, per supost, l’integració de la dona en la dansa. Que això no volia dir canviar-la, sinó enriquir-la i fer-la evolucionar. Podem afirmar sense por a equivocar-nos que no existeix cap manifestació cultural pura des del seu origen.

Música

I la música! Què dir de la música? Crec que en escoltar la música tot acaba d’encaixar i cobra sentit. El cor batega a ritme de tabal, marca la construcció de la torre, donant peu a la dolçaina.

Amb l’inici de la música les mans s’uneixen i construeixen una harmonia, una pinya perfecta i popular. Tothom sap el que cal fer i guarda en silenci escoltant el so agut de la dolçaina.

Una música amb la qual me plegue i identifique, m’emociona i arrela a aquesta terra. Les mateixes notes què, allà per les darreries del s. XIX, escoltés el meu besavi Baptiste. Notes tocades i escoltades per tanta gent anònima! Generacions de mans bastint una història col·lectiva. Mans populars amb voluntat de construir i vertebrar, i que comparteixen valors tan nobles com l’esforç, el treball en equip o la solidaritat.

He calculat unes 40.000 les vegades que l’he escoltada. L’He escoltada al cim d’una muntanya i al sí d‘una cova. A Barcelona, València o Palma. De dia i de nit. Amb ella he compartit moments d’alegria i melangia. Despert, dormint, somiant, recordant la mare… Però sempre ella, present en mi, en el meu poble, al meu País. Fins i tot, imagine amb ella el meu comiat.

Des d’Algemesí amb estima

La Muixeranga és una antiga dansa d’arrels pregones i fondes, però no és una peça de museu. La muixeranga és dinàmica i transgressora. És, en sí mateix, una metàfora: la pinya. Una bona eina per bastir el nostre futur col·lectiu. Fem muixerangues amb voluntat de fer poble, l’únic senyor que totes i tots decidírem servir.

La Muixeranga no té amo ni patents. Pertany a tot el poble valencià. Tothom tenim el dret de dansar-la, de recuperar-la o d’ajudar a que altres així ho facen. La Muixeranga és un símbol per a tots els valencians. I ho és pels valors que representa. És una arma carregada de futur. La Muixeranga és la dansa dels valencians.