Raül Sanxis, fundador de la Nova Muixeranga d’Algemesí, ens explica en primera persona els records i vivències de la fundació de la colla, que acaba de commemorar el vintè aniversari. També repassa alguns dels moments més significatius d’història de la Nova.

Diuen també què és bo que parlen, bé o malament. En el nostre cas això és cert. Han parlat molt de la Nova Muixeranga. Hi ha gent que diu que açò no durarà una eixida de coet, que són ganes de fotre d’una colla de melenuts i melenudes. Però hi ha gent, com vosaltres i com jo, que pensem que hui és un dia molt gran, que hui la Muixeranga d’Algemesí pren un nom nou, perquè hui naix la Nova Muixeranga d’Algemesí.

Donem-li entre tots la benvinguda.
[Del discurs de presentació a la Plaça Major d’Algemesí (31 de gener de 1998)]

Tot començà en primavera com tantes històries que parlen d’amor… Així, d’aquesta manera tant dolça, comença el Vals de Francesca, del cantautor i muixeranguer Néstor Mont. De la mateixa manera què, un 13 de març de 1997, a punt d’esclatar la primavera, la Nova Muixeranga llançava el seu primer amunt!. I ella, envoltada de seda, ballava i ballava a dintre del meu cor… -continua la cançó- i allí, al meu cor, es quedà per sempre.

Però abans de qualsevol data històrica, de qualsevol primavera, hi ha un hivern, uns esdeveniments que resten més o menys vetllats, però que resulten claus per entendre la mateixa història.

La Nova Muixeranga és filla de la transgressió, de l’inconformisme, de la lluita de classes, de la lluita contra el patriarcat. Filla del “nuclear, no gràcies!”, de l’antimilitarisme o de la lluita contra el maltractament animal. Assembleària i rebel.

Sí, tota una declaració d’intencions després de molts anys de veure de les aigües del Casal Popular de València o de la mateixa Casa del Raval d’Algemesí, el vertader cau on se gestaren els embrions de col·lectius com Folgança, els Bandolers o la Nova Muixeranga. Tot açò i, per suposat, més de vint anys pertanyent a la Muixeranga d’Algemesí. La barreja no podia més que acabar amb una voluntat de canvi en la manera de fer i entendre les muixerangues.

L’Assemblea Extraordinària

Vaig pensar que algunes coses de dintre de l’associació havien de canviar. Calia extraure la Muixeranga de l’aparador de la Mare de Déu al qual havia quedat relegat durant tants anys, eixint fora del poble i donant a conèixer allò que tant fidelment havíem sabut guardar a Algemesí. Que tot el País Valencià pogués contemplar i recuperar el que era una de les manifestacions culturals més antigues i a la vegada una gran desconeguda. Que tothom pogués escoltar les notes de la seva música, tant dolça, tant senzilla i amb tanta força. Que recuperàrem els lligams perduts amb els castellers, de qui la Muixeranga d’Algemesí representava el seu bressol i, contribuir a vertebrar, des de la festa de carrer, el que políticament se’ns havia furtat. I, a més a més, també calia d’un canvi en el funcionament intern de l’associació, del repartiment de les funcions, de la participació de la gent. Que el poder no estigués concentrat en una sola persona, que el president i el mestre no foren la mateixa persona i que s’escoltés la veu de tothom. I per suposat, també s’havia de donar entrada a les dones que volgueren participar de la tradició. Que açò no volia dir canviar-la, sinó enriquir-la i fer-la evolucionar.

Per poder portar a terme totes aquestes idees vaig haver de convocar una assemblea extraordinària, doncs en l’ordinària es rebutjava tractar aquests temes. Amb la recollida de signatures del 10% dels membres de la colla va ser possible la nova assemblea en desembre de 1996. Però com calia esperar, no s’anava a produir cap novetat en el pensament de la majoria allí present. La voluntat d’obrir l’Associació era pràcticament zero. Alguns dels comentaris foren que el meu problema era que no tenia núvia, que per això estava tant desficiós, entre altres.

Davant de tot açò, va ser que vaig decidir el crear una Nova Muixeranga (el nom de Nova se me va ocórrer per allò de la Nova cançó). El repte era d’una dificultat extrema, doncs a més de reunir un mínim grup de persones amb ganes de fer pinya, calia formar-los tècnicament de zero.

Però la gota que va fer vessar el got, aquella que t’acaba de convèncer (si és que encara dubtava) fou el menyspreu de la tasca que s’havia fet dintre de la comissió organitzadora del 25 aniversari. Un treball de moltes hores, refusat i menysvalorat per part de la direcció de l’associació.

Fent camí

Cartell commemoratiu del vintè aniversari

Era febrer de 1997, Plàcid Navarro i jo passejàvem pels carrers d’Algemesí, de nit, com solien tenir costum de fer, sabedors que aquesta vegada ens trobàvem davant alguna cosa important. Buscàvem un espai on convocar la gent per al primer assaig. Calia que el lloc escollit fora cèntric i públic, a la vista de tothom, cridant l’atenció. Prop de tot i lluny de res. En un primer moment pensàrem en la Placeta de les Tres Moreres i corrent cap allí anàrem, com si la tardança ens poguera fer perdre l’espai. Allí, en eixa placeta, vivia pels anys 40 el mestre de la Muixeranga Vicent Borràs, també anomenat Moreno Gleva, així com el tabaleter Baptiste, el ceguet. Allí feia els assaigs la Muixeranga per preparar-se per a les festes de setembre. Però en arribar ens caigueren, com se sol dir, els ous a terra. La placeta restava plena de banderoles falleres, anunciant la proximitat de les festes de Sant Josep. Pensàrem que el lloc ja no complia els requisits, com si al primer assaig anàrem a fer l’Alta!

Caminàrem carrer Berca amunt, després de trencar per Sant Cristòfol, i en passar per baix de la casa del mestre de la Muixeranga, Tomàs Pla, no vaig poder evitar pensar en la visita que uns dies abans li havia fet. Vaig intentar arribar a un acord d’última hora. Un acord que arreglés la situació generada arrel de la darrera assemblea extraordinària. Aquella reunió en casa del mestre tingué, diguem-ne, tints freudians, per allò de rebel·lar-se contra l’autoritat paterna. Mon pare no fou muixeranguer i Tomàs m’ensenyà tot el que fins eixe moment sabia de muixerangues. Ell m’ensenyà a estimar-les, a sentir passió i, el més important, a fer-les amb dignitat. Un passat del qual sempre li estaré agraït. Li guarde un profund respecte i una gran admiració a pesar d’haver marxat en seguir les meues conviccions. La Muixeranga és una tradició viva i havia d’evolucionar, però la meua ment ho feia més ràpida que no pas la colla. Recorde clarament, com si fos ahir mateix, les seues darreres paraules: tant de bo faces una nova muixeranga, però no t’eixirà. Aquest poble ha volgut tindre dos bandes de música i ha fracassat, dos equips de futbol i fracassà i ara, voldràs que tinga dos muixerangues, i fracassaràs. Aquest poble no està preparat per tenir dos coses quan és tan difícil mantindre’n una.

En allò que el mestre Tomàs s’equivocava era en què no anaven a ser dos muixerangues iguals, com sí s’havien plantejat al futbol o a les bandes de música.

I, amb paciència, seny i molta, moltíssima il·lusió, la Nova Muixeranga començà a caminar del cap al paper i del paper al carrer, i es posà a caminar, decididament. El lloc finalment elegit fou la Capella de la Troballa, al seu darrere, una zona peatonal il·luminada per una farola. Ara sols restava fer publicitat. Ens ajudaria Berta Navarro, la germana de Plàcid. Tots tres ens posàrem a fer cartells casolans que Berta, amb els seus dits banyats en pintura roja, creuava de dalt a baix simbolitzant les quatre barres de la senyera. Els penjàrem per diferents comerços de la població i Salut, la bibliotecària, ens demanà un exemplar per arxivar, tot pensant que en un futur eixe cartell podria tenir importància. Gràcies a eixa visió, avui conservem el cartell.

I per fi arribà el dia, el dia que passarà a la història d’Algemesí com el del naixement de la Nova Muixeranga, el primer amunt de la nova colla. Fou el 13 de març de 1997. Una vintena de xicons i xicones feren plega dels cartells que penjàrem pels comerços. Tots començaren a dependre la tècnica i a pujar els uns damunt els altres. Salva Pellicer, germà muixeranguer, procedent també dels Amics, seria de gran ajuda pels seus coneixements sobre les muixerangues. Després vindrien assaigs i més assaigs, a la capella, a la Casa de la Joventut, assaigs públics al mercat, preparant-nos i esperant a tenir un repertori suficient i digne per debutar davant el poble.

Però encara quedava un detall de molta importància. Cóm vestiríem?. Mònica Felici, Plàcid i jo, recorríem tots els telers de la Vall d’Albaida, amb el meu vestit blau de muixeranguer per veure qui ens podia fer una tela semblant, sense encara tenir clar els colors que utilitzaríem, si ratllats, morats i negres, a dos, tres o quatre colors….. Però al final apostàrem pels colors del matalàs del meu llit de casa, a ratlles verdes, blanques i roges. Sense adonar-me, mentre feia muixerangues amb els Amics, covava des de feia anys els colors de la Nova.

I els estatuts de la colla, legalitzats per Èlia Navarro, Carisa Baldoví i Rosa Borràs, la convocatòria de l’Assemblea, la tria de junta directiva, amb Cristina Martínez com a presidenta, el logo fet per Salut Monzó, l’assegurança o una assemblea per decidir si volíem participar o no de la Festa Mare de Déu de la Salut. Decidírem, no sense un debat i una votació, formar part, sabedors que en qualsevol moment podíem tornar a decidir el contrari.

Però encara calia passar la prova més important, el major test que podíem passar per ser una autèntica muixeranga, la presentació oficial al poble d’Algemesí. Corria el 31 de Gener del 1998. Havíem estat assajant durament per al moment i no sabíem si seria suficient per a què Algemesí, el poble de la Muixeranga, ens donés el vistiplau.

La presentació

La Plaça Major era de gom a gom, amb familiars, amics, autoritats, muixeranguers i, en general veïns i veïnes del poble i altres vinguts de fora. Tots per comprovar si aquesta nova colla era capaç de posar un nou color en el cel d’Algemesí. Molts mitjans de comunicació també, per donar testimoni d’aquest esdeveniment.

Eixírem cohibits, ho admet, i amb molts nervis, però la cosa imposava. Primer començàrem amb el Ball i després pujàrem dalt d’un escenari per fer un parlament i la resta de l’actuació. L’Enterro, la Font, un Remat sense desplegar, la Marieta, el Retaule, la Figuereta o el Pi Doble, foren algunes de les figueres mostrades aquella nit.

Aplaudiments i felicitacions. Reconeixement unànime a una tasca feta amb serietat. Encara que les torres no havien passat les quatre altures, les figures tenien molta qualitat. Perquè d’això es tractava, de fer les coses amb serietat i respecte al nom de la Muixeranga i al poble d’Algemesí. I de totes les felicitacions rebudes, de les que millor record guarde foren les d’alguns companys dels Amics de la Muixeranga, que per primera vegada advertiren que una Nova Muixeranga era possible.

20 anys Nova

Després vindrien altres grans moments en esta petita història de la Nova Muixeranga. Aquell mateix primer any de 1998, durant les festes de la Mare de Déu, amb la nostra primera Alta de Cinc. I eixe mateix mes de setembre que fou aixecada a les festes de la Mercè de Barcelona.

El reconeixement de la Federació de Dones Progressistes del País Valencià o aquella primera “Trobada de Muixerangues”, on alçarem per primera vegada la Trobada. Una torre de cinc altures pròpia. Representava dos torres que es troben al seu remat. Homes i dones travats en dos muixerangues encontrades.

I moments que no voldria deixar de recordar. Com aquella Alta de Sis feta a Vilafranca del Penedès, l’any 2014. Una torre què, més enllà de significar un autèntic repte, expressava el resultat de molts anys de treball i de feina ben feta. I, com no, quan la Nova posava el colofó a 40 anys del grup Al Tall, al Palau de Congressos de València, amb aquell impressionant Pilar de Cinc Aixecat per Sota.

Però si tinc que triar un moment d’entre tots els moments viscuts durant més de 40 anys com a muixeranguer, no és el protagonitzat per una figura de grans dimensions, sinó per una senzilla reverència, la Foradada, feta davant l’escultor i amic Leonardo Borràs el 8 de setembre de 2014 i repetida davant el seu taüt una setmana després.

Estic convençut que la Nova sempre ha existit, més o menys vetllada, esperant, des del fons del temps, amb paciència, confiança i desig, el moment de mostrar-se. Esperant a que algú la somiés per fer-se realitat.

I això és el que va passar ara fa 20 anys, que es va fer realitat un somni. Un somni al que ràpidament s’afegiren altres somnis i mans. Un somni que creixia al ritme que també ho feia el nombre de mans en la pinya. De fet, la Nova, és una poderosa muixeranga de somnis.

Sent una profunda riquesa cada vegada que pose les mans en la seua pinya. Sent que la meua xicoteta aportació és recompensada, amb creixes, pel propi col·lectiu. Com ens demostrà Mariano Fraind, mestre muixeranguer, que les alegries col·lectives són sempre més gratificants que no pas les individuals.

El Col·lectiu està format per la suma de les seues individualitats. El Tot serà autèntic i original en la mesura que cadascuna de les seues parts també ho siga. La crossa, les primeres mans, el vent o un contrafort, tots amb rols específics i diferents, servint un mateix propòsit. Baixos, escales, segones mans, alçadors o botargues. Què importants tots ells per aconseguir el fi, que a les acaballes no és altre que la felicitat del grup i, amb ella, la pròpia.

Ara li toca a la nova mestra, Ester Ferrer, conduir-nos pels valors que sempre ens marcaren i ens donaren sentit. Dignitat a les figures i amb valors tant nobles com l’esforç comú, la superació o la solidaritat. Amb seny i implicació. Ser muixeranguer deu ser, més enllà de la colla que representes, una actitud, compartir un somni col·lectiu, bastir una obra comuna.

Personalment, estime les dos muixerangues d’Algemesí per igual (21 anys de blau i 20 de verd), com no podia ser d’altra manera. Ser muixeranguer va més enllà dels colors que portem a sobre. Ser muixeranguer és alegrar-se quan el company de la pinya és content, sentint l’esforç de la mà que tens a sobre. Som muixeranguers de la vida, sense por a fracassar, sense por a somiar i ser nosaltres mateix. Ser muixeranguer no té altre propòsit que servir l’interès general, a l’únic senyor que tots/es triàrem, el nostre poble.