És evident que el moviment muixeranguer viu un moment dolç. Després d’una situació d’un cert estancament, d’uns anys ençà han florit colles des de Vinaròs a Alacant. En ocasions, amb molta constància en el treball tècnic. I amb les colles, han crescut les actuacions i trobades muixerangueres. Fins ací, tothom d’acord. Ara bé, encara no s’ha treballat en una explicació raonada del fenomen, respecte del qual segurament trobaríem diversitat d’opinions. Aquest article n’és un intent d’aproximació.

Avance que el factor clau, al meu entendre, és la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, l’any 2011. Les dades de creació de les colles són inequívoques. Repassem-ne la cronologia, després de fer una puntualització: a manca d’una coordinadora o federació que definisca el que és una colla muixeranguera, a partir d’ara entendrem muixeranga en sentit ampli[1].

La tradició ens ha llegat cinc muixerangues tradicionals o manifestacions culturals relacionades amb la tradició valenciana de torres humanes. Ens ho explica l’historiador Joan Bofarull en el seu recent llibre Les muixerangues valencianes (Onada Edicions, 2016).

Muixerangues tradicionals, i/o manifestacions de la tradició valenciana de fer torres humanes

1) Muixeranga d’Algemesí

2) Negrets de l’Alcúdia

3) Mojiganga de Titaigües

4) Dansants de Peníscola

5) Ball de Varetes del Forcall

Aquesta és la situació, a banda d’intents de recuperació de Negrets a Alzira i a Picanya, fins l’aparició del Ball dels Folls (dels Locos) de l’Olleria i la Nova Muixeranga d’Algemesí. Són les dues úniques colles creades abans de la Declaració de Bé d’Interès Cultural de les Festes de la Mare de Déu de la Salut l’any 2002.

Muixerangues abans de l’inici de la Declaració de Bé d’Interès Cultural (2002)

6) Ball dels Folls de l’Olleria (1995)

7) Nova Muixeranga d’Algemesí (1997)

Amb la creació de dues noves colles, que serveixen de model, i la Declaració de Bé d’Interès Cultural, hi ha una primera etapa d’eclosió muixeranguera. Són els anys de màxima activitat de l’Entitat Promotora de Muixerangues. S’acaba l’any 2008 amb el naixement de la Muixeranga de Pego, en aquell moment la de més al sud. En aquesta etapa es fan cinc aplecs de muixerangues en diferents poblacions, el darrer dels quals l’any 2007. Els organitza una nova Federació de Muixerangues que, posteriorment, no acaba de consolidar-se i es mor per manca d’activitat. Els elements amb més experiència del moviment muixeranguer actual van viure en primera persona aquest moment, la qual cosa els fa ser prudents respecte del present.

Muixerangues entre la Declaració de Bé d’Interès Cultural (2002) i la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat (2011)

8) Muixeranga de la Safor (2002).

9) Muixeranga de Sueca (2005)

10) Muixeranga de València (2006)

Muixeranga de Carcaixent (2007-2008). Actualment sense activitat.

11) Muixeranga de Pego (2008)

I després de l’any 2008, què? Doncs una sequera absoluta de tres anys. L’any 2008 sembla el final d’una etapa, més que el començament com s’ha dit en algun moment. No es crea cap nova muixeranga fins l’any 2011. A partir d’aquest moment, data de la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat, un veritable esclat.

Muixerangues després de la Declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat (2011)

12) Muixeranga de Cullera (2011)

Camp de Morvedre (2012). Actualment sense activitat.

Camp de Túria (2012). Actualment sense activitat.

13) Muixeranga de Vinaròs (2013)

14) Muixeranga de Castelló (2013)

15) Muixeranga d’Alacant (2014)

16) Jove Muixeranga de València (2014)

17) Muixeranga la Torrentina (2015)

18) Muixeranga de la Plana (2015)

19) Muixeranga de Carlet (2015)

20) Muixeranga de Monòver (2015)

21) Muixeranga d’Alginet (2016)

22) Muixeranga de Xàtiva (2016)

23) Muixeranga del Campello (2016)

24) Corball, colla de cultura popular de l’Alacantí (2016)

25) Muixeranga d’Antella (2016)

26) Muixeranga de Guadassuar (2017)

Les dades, com dèiem, són indiscutibles. Des de la declaració de Patrimoni Immaterial hem passat d’onze formacions a vint-i-sis. En sis anys, s’ha més que doblat. Si traiem Titaigües, que balla una vegada cada set anys, i Peníscola i el Forcall, que són danses que es fan una vegada a l’any amb poc protagonisme de les torres humanes, podem dir que des de l’any 2011 ençà les muixerangues s’han triplicat.

Incloent-hi les tres colles esmentades el moviment muixeranguer compta amb 26 colles, amb nivells d’activitat i nombre de membres molt desigual.

Ara bé, cal examinar la situació amb objectivitat i allunyar-se de triomfalismes innecessaris. L’experiència demostra que és relativament senzill crear una muixeranga a partir d’un col·lectiu de persones entusiastes, però una cosa ben diferent és fer-la créixer i mantenir-la de manera sostenible en el temps. Si repassem el llistat, són ja algunes colles les que s’han quedat en el camí, o sense activitat aparent o amb molt poca. De vegades és complicat fins i tot saber-ho. El temps dirà. També és cert que hi ha col·lectius que han manifestat la voluntat de crear noves muixerangues, a la comarca de la Marina o a localitats com Ontinyent. El moviment muixeranguer sembla en renovació permanent, si es mira amb perspectiva.

Conclusió: la declaració de Patrimoni és clau

La conclusió, com ja hem avançat, és que la Declaració de Patrimoni Immaterial de l’any 2011 és el factor clau que fa triplicar el nombre de colles muixerangueres. És evident que a partir d’aquest moment la muixeranga es dóna a conèixer a la societat valenciana i estimula l’interès en la seua pràctica: això ens diuen les dades. Tot i això, el fenomen és més complexe i de segur que hi ha altres aspectes necessaris per a comprendre’l en la seua totalitat. Elements coadjuvants, podríem dir-ne. N’apuntem només uns quants:

– L’ocàs del model proposat pels anteriors governs valencians, basat en l’atractiu dels grans esdeveniments, que representa la demolició dels valors comuns vigents en la societat valenciana i una intensa alienació identitària. La societat necessita recuperar la identificació amb elements culturals reconeguts com a propis i que representen valors allunyats de la competició individualista. Una societat en crisi necessita vertebració; què millor que la cultura popular i la muixeranga?

– L’aparició de noves colles, sobretot de la Nova Muixeranga d’Algemesí, que representa un model per tota la resta. Des de la seua creació la Nova es va fixar com a objectiu, i així figura als seus estatuts, la difusió del fet muixeranguer.

– El boom casteller. L’espectacular evolució del fenomen casteller, la seua presència a la televisió i la difusió dels valors castellers.

Així, doncs, un moviment muixeranguer que creix amb moltes colles noves en els darrers anys, amb algunes molt consolidades i en franca progressió. També, un moviment en evolució constant que encara necessita de molts suports. Institucional i dels mitjans de comunicació, absents fins a la data. Les institucions, sobretot, han de comprendre la importància de vertebrar una veritable xarxa de cultura popular. I per descomptat, l’impuls d’una Federació o Coordinadora de muixerangues, fonamental per ajudar a créixer i millorar les colles actuals, i crear-ne de noves.

1El que és una muixeranga, i el que no és, ho haurà de definir en algun moment la futura Federació o Coordinadora de muixerangues. La qüestió dóna per altre article.