Fa 45 anys d’un fet rellevant que el moviment muixeranguer actual no hauria de passar per alt: el punt d’inflexió que es va produir al cap i casal de les muixerangues, Algemesí, i que canviaria la manera de veure la muixeranga per sempre més.
L’any 1973 va tindre lloc la creació dels Amics de la Muixeranga; en aquell moment, el moviment muixeranguer inicià un camí que faria reviscolar aquesta tradició al km 0. Aquest fet no hauria tingut transcendència si no haguera estat perquè, llavors, molts valencians donaven l’esquena a les seues arrels, i alçar torres humanes era sinònim de passat, un folklorisme vast, rural i obsolet que no cabia en el nou País Valencià. Eren poques les restes de torres humanes que quedaven en aquell moment; fora d’Algemesí, només s’aixecaven figures amb regularitat anual al Forcall i Peníscola i, cada 7 anys, a Titaigües. L’Alcúdia, un dels baluards muixeranguers, no en feia des de 1954 i Carcaixent, des de principis del s. XX. L’esplèndida figura de cinc dels carcaixentins, el Campanar, restava en el record ja de pocs veïns guixots.
Malgrat tot, al llarg dels darrers 45 anys l’activitat muixeranguera s’ha enriquit fortament i sorprenent de diverses formes. En aquest parell d’articles n’analitzarem dos factors: la creació de colles i la creació de figures de major dificultat durant aquest període.
La Muixeranga d’Algemesí no va participar en la primera processó de la Mare de Déu de la Salut de l’any 1973. Feia anys que la muixeranga perdia integrants, els seus membres eren majors i no hi havia consens en la prestació econòmica que havien de rebre. Va ser llavors quan l’Associació d’Antics Alumnes Maristes va prendre el relleu i va eixir a muntar muixerangues. Fou en aquest moment quan va nàixer l’associació Amics de la Muixeranga, la qual va promoure i impulsar novament aquesta activitat a la vila d’Algemesí.
Onze anys després, el 1984, van reaparèixer el Negrets de l’Alcúdia, una colla amb elements clars de muixeranga tradicional: només eixia una vegada a l’any, no actuava fora de la seua localitat, només assajava en jornades prèvies a la cita anual i feia una única figura de 3 altures, anomenada la Campana (4-3-1) i datada de 1633, la més antiga de totes les construccions conegudes.
El 1996 es va crear el Moviment de Recuperació de les Muixerangues, el qual constava d’un grup de persones que organitzaven xarrades, sessions o jornades per diferents poblacions amb la intenció de difondre el fet muixeranguer. Aquest mateix any, va aparèixer també la primera colla que incorporava les dones: els Locos de l’Olleria, i l’any següent (el 1997) es formava la Nova Muixeranga d’Algemesí, la qual també reivindicava el paper fonamental de la dona tant en la formació de les figures com en la direcció i la gestió de la colla. A més, la Nova es va proposar difondre aquesta activitat i traure-la dels límits de la localitat (una voluntat que fins i tot va reflectir en els seus Estatuts).
Va ser al 2002 quan aparegué una nova formació amb el nom de Construcció de la Safor (actualment Muixeranga de la Safor), i en els sis anys següents van nàixer quatre colles més: Muixeranga de Sueca (2005), Muixeranga de València (2007), Muixeranga de Pego (ara Muixeranga de la Marina Alta) i Muixeranga de Carcaixent (ambdues el 2008). Aquesta etapa va suposar una primera eclosió del fet muixeranguer, la qual va coincidir amb la Declaració de Bé d’Interès Cultural de les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. I va ser també durant aquest període de tant de moviment quan es van crear la Federació de Muixerangues i l’Entitat Promotora de Muixerangues (que sembla que seria una evolució del Moviment de Recuperació de les Muixerangues).
El següent punt d’inflexió arribaria el 2011, any en què les festes de la Mare de Déu de la Salut van ser declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Entre el 2011 i el 2017 esdevé el segon i major esclat del moviment muixeranguer, en el qual voran la llum 16 formacions més, quasi el doble de les que existien en 2010; el nombre de colles muixerangueres gairebé es va triplicar en només 6 anys.
Aquestes van ser: la Muixeranga de Cullera (2011); la Muixeranga del Camp de Morvedre i la Muixeranga del Camp de Túria (2012); la Conlloga Muixeranga de Castelló i la Muixeranga de Vinaròs (2013); la Muixeranga d’Alacant i la Jove Muixeranga de València (2014); la Muixeranga de la Plana, la Torrentina i la Muixeranga de Carlet (2015); la Muixeranga d’Alginet, la Muixeranga d’Antella, la Muixeranga del Campello, la Muixeranga de Xàtiva (la socarrà) i la colla de cultura popular el Corball, que també fa muixerangues (2016); i finalment, la Muixeranga de Guadassuar i la Muixeranga de Cocentaina (2017).
A més de tot això, recentment s’ha esdevingut un fet insòlit: la creació d’una muixeranga fora del País Valencià, la Muixeranga de Barcelona. La integren tant catalans com valencians, i amplia el marc mental, geogràfic i cultural del fet muixeranguer.
En aquests darrers anys hi ha hagut una clara revifada de la cultura popular valenciana (s’han creat moltes colles de dimonis, de cabuts, de gegants, de tabal i dolçaina, etc.). Això també ha ajudat l’activitat muixeranguera a trobar-se on és ara, ja que per la seua naturalesa no es pot desvincular d’aquest despertar cultural valencià. A més, en el cas de les muixerangues en concret, és probable que el boom casteller ajudara a sembrar la llavor perquè alguns grups iniciaren nous projectes de muixerangues. Els castells es van estrenar en la principal cadena de televisió catalana el 2005; Quarts de Nou es va emetre primer en el Canal 33 i va passar després a TV3. Aquesta visibilitat va arribar també a terres valencianes, on se seguia el fenomen amb interès i admiració. Si ens agraden les torres humanes i som valencians, aquesta activitat desemboca irremeiablement en la construcció de muixerangues, és potser per això que les colles castelleres que es van intentar crear en terres valencianes no acabaren de quallar.
El que ningú pot negar és que el món muixeranguer viu un moment dolç que s’ha vist encara més afavorit per la creació de la Federació Coordinadora de Muixerangues (FCM), i que ens té amanit un camí ben llarg. Després d’aquests dos moments clau en l’expansió de les muixerangues, cap esperar que el tercer vindrà de la mà dels mitjans de comunicació públics valencians. Quina millor manera hi hauria, si no, de difondre la nostra activitat a partir d’ara? En aquest sentit, la creació de la FCM serà clau i imprescindible.