La dansa o ball dels Negrets de l’Alcúdia potser es presenta encara hui com una de les més arcaiques conservades a la Ribera del Xúquer en la modalitat de dansa acrobàtica o de construcció de torres humanes, precedida per un ball pantomímic i burlesc. Tal com en origen sembla que era corrent a les comparses locals anomenades “moixigangues” o “muixerangues”, encarregades de donar ambient festiu a les grans celebracions religioses i àuliques que tenien lloc al Cap i Casal i que, progressivament anaren escampant-se també a la resta de festivitats arreu de la geografia valenciana.

Aquesta denominació tan àmplia apellava igualment comparses que obrien seguicis a l’estil dels tradicionals pegadors de la Degolla, com quadres plàstics, com danses senzilles i de vegades irreverents que podien concloure el número amb la construcció d’una torre humana, en diferents variants. Però amb el temps ha acabat, generalment, denominant únicament el fet d’aixecar torres. Aïllant fragmentàriament, diluint, esvaint i oblidant en molts casos, la vasta riquesa d’elements que podien conformar les moixigangues –tan prodigades en les relacions festives valencianes des del barroc-.

Els Negrets, juntament amb els balls de “Els Cabuts”, “La Carxofa”, “Els Arquets”, “Els Pastorets”, “Els Valencians”, “Els Tornejants” o “Els dansadors” ballen cada 7 de setembre a l’Entrà de la Mare de Déu de l’Oreto des de l’Hort de Manus. És el lloc on la tradició ubica el casal dels Montagut, senyors de la vila, que des de Roma portarien la imatge per donació del papa Innocenci V en els anys immediats a la conquesta cristiana i l’atorgarien al poble de l’Alcúdia el setembre de 1276. Però fins a mitjan segle XX el riquíssim repertori de danses rituals que hui conformen l’Entrà de la Mare de Déu en el dia de la vespra, sabem que participava exclusivament en el seguici processional del dia 8 de setembre, sent l’Entrà només la representació dramatitzada de l’acte de donació de la imatge mariana al poble, que normalment es duia a terme el dia de la Mare de Déu de matí.

Segons dades arreplegades pel diaca alcudienc Josep Chover i Madramany l’any 1923, tot i partint de la documentació que encara es conservava a l’arxiu parroquial abans de la seua total destrucció durant la guerra civil, en 1767, en el context de la construcció del nou temple parroquial de Sant Andreu, es du a terme el 6 de setembre la translació del Santíssim des de l’ermita al nou temple, i la processó organitzada a tal efecte comptà amb l’assistència de les danses típiques, la comunitat de religiosos del convent, clergues i forasters, de manera lluïdíssima. Mentre que el dia 7 de setembre, festivitat de la Divina Aurora, es muntà a la plaça Major un entaulat on tindrien lloc tot un seguit d’espectacles d’entreteniment, i on per primera vegada es parla de “mogigange, compuesta de 16 mozos, y las ocho niñas peregrinas…” (que vindrien a ser el ball de la carxofa, o ball de cintetes).

Tal i com es desprèn d’aquesta notícia, les moixigangues, vindrien a ser comparses encarregades de donar ambient a les festes, independentment del fet de muntar o no muntar torres, una mena de joc de carnestoltes que inclouria diversitat de números, i entre ells, segurament la pantomima de disfresses, màscares i acrobàcies que encara hui manté aquesta dansa.

Durant el segle XIX trobem als arxius de la Casa Insa nombroses referències a les danses que participen en la processó a la Mare de Déu de l’Oreto de l’Alcúdia. Entre elles, dues ens criden notablement l’atenció: d’una banda, la dansa “de moritos”, interpretada per xiquets, abillats de morets amb turbant a l’estil de les tradicionals dansetes de turcs, generalment en nombre de huit, que és el mínim d’integrants que es requereixen per a l’execució del ball del Pobret Negret i la Campana –forma més primitiva conservada d’elevar una torre humana-. I d’altra banda, la comparsa de “Locos”, de vegades amb 16 i de vegades amb 18 membres, tots adults, que conformarien una colla amb actitud pantomímica i que no sabem tampoc si acabarien el número aixecant una torre. El que sí sabem és que vestien habitualment amb la roba de boig emprada en la sarsuela Jugar con Fuego, de Ventura de la Vega i Francisco Asenjo Barbieri, estrenada el 1851 i que ha acabat identificant el vestit ratllat de tela grossa amb barret orellut atribuït al ball de la Muixeranga.

Ambdues comparses semblen confluir en el que actualment ve a ser el ball dels Negrets, amb la referència a la indumentària de moret, però també amb la irreverència pròpia dels locos, que espantaven els assistents en obrir el seguici i que moltes voltes acabaven les seues atrevides mudances pantomímiques amb la construcció d’una torre.

Fins els anys 70 abillats amb la indumentària llogada que per a “negrets” proveïa la Casa Insa de València, els balladors visten una brusa ampla i uns pantalons llargs amb ratlles verdes i blanques transversals, una faixa blanca, mitjons i espardenyes negres. La cara pintada de negre i a la coroneta una diadema de tub folrat de tela blanca, indumentària treta a la llum pel propi Ajuntament de l’Alcúdia a les primeries dels anys 80 quan, amb els nous vents democràtics, aquesta i la resta de danses de l’Entrà i la Processó de la Mare de Déu, es van intentar reimpulsar com a senya d’identitat del poble.

El nombre de balladors varia, entre els 8 necessaris per a la dansa i el muntatge de la torre, fins als 16 o més, sense un nombre fixe, que van substituint-se en la part final del ball, la torre, que, per no comptar amb una pinya que actue com a base, es fa pesada i complexa per als quatre dansadors que, sobre els seus muscles, suporten tot el seu pes. La dansa que obri el número s’executa al so del tabal i la dolçaina, amb una melodia derivada d’un antic “Dies irae, dies illa” que es cantava a l’Alcúdia fins les primeres dècades del S.XX a les misses i aniversaris de difunts, i que hom acompanya amb la següent lletra:

Pobret negret, pobret negret,
que menges figues en Massalet.
Pobret negret, pobret negret,
Que menges figues en Massalet.
Xivirivi corona, xivirivi capell,
Xivirivi com balla, el teniente coronel.
Animalot, animalot,
Ara que venen les figues,
Ara t’has mort,
Ja t’han fotut, ja t’han fotut,
Que t’han ficat dins l’ataüt,
Doneu-li terra, doneu-li terra,
I colgueu-lo prompte,
I digueu-li a l’amo
Que traga el compte.
Qui paga açò? El qui plora.1

El número conegut com la “Campana” té lloc en desmuntar la torre, quan es despenja el dansador que la coronava per la part interior de la formació, tot i agafant-se pels braços dels muscles dels alçadors, deixant bambolejar el seu cos, simbolitzant-ne el batall, de manera molt semblant a la construcció dels Varetes de Forcall i també a l’anomenat Pilón de la Mojiganga de Titaguas.

Amb tot, la dansa dels Negrets de l’Alcúdia, malgrat restar lluny de l’espectacularitat que caracteritza les torres altes dels castellers o “ball de Valencians”, esdevé significativa per la peculiaritat de mantindre encara el tret burlesc de les antigues moixigangues, mitjançant una mena de paròdia dels soterrars, amb al·lusions a les autoritats reial, eclesiàstica i civil. Una comparsa emparentada amb el que es coneix com “ball de folls”, l’única que compta amb certes llicències a la processó per alterar la serietat pròpia de l’acte, tot i podent “pujar-se al be” uns dels altres, o espantant els xiquets amb el seu aspecte ennegrit als rostres.

El mode encara primitiu d’aixecar la torre final, de només tres pisos, i sense pinya a la base, formant una campana, sembla apuntar a les referències de més antiguitat conservades sobre aquesta dansa ja al segle XVII a la ciutat de Tarragona:

[…] el nombre de balls (danses), sense comptar-hi els de la capital, eren en nombre de quaranta, havent-n’hi un del Regne de València; portant tots el seu vestit adequat… havent-n’hi una de molt notable que, entre giravolts i altres figures, acabava formant una campana, posant-se els uns de peu damunt dels altres, fins a arribar a quedar un home sol, tornant una altra vegada a baixar, enmig dels acords de la música […].

La notícia d’aquesta primitiva construcció humana a Tarragona es complementa amb una altra del 1676 en què una il·lustració sobre paper verjurat, de Leonardo Alegre, representa la Tarasca de Madrid el 1672, on s’aprecia igualment una torre humana, composta de manera semblant a la dels nostres Negrets, i que, anomenada “castell”, al so del “tamboril” executa el número sobre el diabòlic drac de la Tarasca que simbolitza el pecat, encarregat d’obrir el seguici festiu de la processó del Corpus.

Des de fa poc més de deu anys, però, els Negrets han ampliat el seu repertori, això sí, sense sacrificar mai per això el ball i la figura que els ha caracteritzat tradicionalment i que ben orgullosos interpreten en el context concret de les festes a la Mare de Déu de l’Oreto de l’Alcúdia. Així mateix, la Campana Oberta és una derivació de la primitiva torre alcudiana; i la Roscana, estrenada en novembre de 2005, és la primera torre de 4 altures que van fer els Negrets al I Aplec de Muixerangues celebrat a l’Alcúdia; la Sénia, per la seua banda, és una figura plàstica formada a base de pilarets i que es va estrenar el 2006; així com el Retaule, la Figuereta, el Banc, la Font, la Desplegada, el Castell de Quatre, el Pilar de Quatre, Pilar aixecat de Quatre, l’Alta de Cinc, la Trobada de cinc altures, i la Xopera de cinc altures, que formen part també de les variants que executen els Negrets en els nous contextos rituals de trobades i aplecs en què l’atreviment i l’altura sembla haver-se aixecat com el gran repte dels darrers temps.

  1. Però existeixen altres versions, com l’extreta del Cancionero musical de la Provincia de Valencia que arreplegaria Salvador Seguí a partir de melodies transmeses també durant els anys huitanta. Curiosament es tracta de la mateixa melodia que es conserva al poble d’Algemesí com una de les corresponents al ball de Bastonets, i que recull el mateix cançoner de Seguí (pàg. 523) com a “El Negrito”. En Xàtiva, l’anomena el cançoner de Seguí, a la pàgina 454, amb una melodia quasi idèntica, i amb el títol Ara que venen les figues. La cançó, de tipus popular i sense cap constatació de la seua filiació a cap dansa processional, resa el següent: “Ara que venen les figues / ara t’has mort / cara de porc / animalot; / anirem a Xirivella / i farem una paella / i el que porta un pastisset / li’n donarem un trosset / tireu-li terra, / tireu-li terra / i si ressuscita / tireu-li merda, / tireu-li merda”. Molt pareguda, com veiem, a la lletra que acompanya la versió de l’Alcúdia. I igualment, a Carcaixent la trobem registrada per Fogués, com a la “número 7”, interpretada antigament per la comparsa dels “Pals i planxes” en la processó a la Mare de Déu d’Aigües Vives. En aquest cas, només en tenim constància per les notícies que treia a la llum Fogués a principi de segle, ja que, malgrat els actuals intents de recuperació de les antigues danses rituals de Carcaixent, aquesta melodia encara no ha arribat a figurar entre el repertori del ball de bastons. El ritme del ball del negret, segons l’escriptura de Fogués (la partitura més antiga que hem trobat), fa pensar que era trencat (o d’amalgama), un 7/8. Aquestos ritmes de més difícil execució, pel pas del temps, han anat simplificant-se en tota la geografia valenciana en un compàs binari, tal com potser haja ocorregut a l’Alcúdia. Els Sonadors de la Guaita, per la seua banda, en el disc Guaita i balla, editat per Cambra Records el 2003, incorporen una versió d’aquesta peça amb un ritme trencat, amb una xicoteta introducció cantada de la lletra que es coneix, amb la intenció de restaurar un ritme antic, d’havanera, que tal vegada caracteritzaria les músiques tradicionals antigues, i també potser la de l’Alcúdia.
    Es tracta, en qualsevol cas, d’una melodia antiga que es remunta, si més no, a l’últim terç del segle XIX, quan la veiem arreplegada pel compositor francés Édouard Lalo en la Simfonia Espanyola, op. 21, concretament en el tercer moviment, que incorpora un “intermezzo: allegretto non troppo”, el tema del qual és talment la melodia dels Negrets, escrita cap al 1870. No sabem d’on l’agafaria Lalo, però tractant-se d’una simfonia espanyola, amb tota seguretat, la prendria dels amplis repertoris de la música tradicional espanyola conservats en diversos indrets a la segona meitat del segle XIX.
    El ball consisteix en una coreografia simple basada en l’encreuament en ambdós sentits dels seus balladors, uns enfront dels altres, en dues fileres, amb les mans a l’esquena, i agafats de les mans fent un rotgle al ritme de la música. Acabada la dansa, es construeix la torre, de tres pisos, al so de la melodia coneguda com a “Muixeranga”, tot i que tradicionalment –almenys fins als anys cinquanta- la torre es muntava al so de “El Negrito”, una melodia més ràpida i que suggereix un ritme de tall més acrobàtic. Quatre balladors formen la base abraçant-se pels muscles. I tres alçadors formen el segon pis, a dalt d’ells. Finalment corona la torre un huité dansador, normalment un xiquet, que es lleva la diadema del cap en forma de salutació posant els braços en creu.