Si bé és cert que s’ha escrit molt al voltant dels orígens i característiques de la muixeranga des de les darreries del segle XIX fins als nostres dies, no és menys cert que ens queda molt per tal d’aprofundir i entendre allò que els escrits contemporanis han mostrat. Mentre investigàvem els orígens de la Muixeranga a la Safor, diversos documents del primer terç del segle XX ens assaltaren per donar-nos una mica d’ànims en allò que suposa endinsar-se en els arxius històrics municipals, on de vegades les hores poden esdevindre infructuoses.
Un d’ells, signat l’any 1926 pel famós algemesinenc José María Pròsper Bremón (1857-1941), resultava ser un article del 14 de març d’aquell any publicat a Las Provincias sota el títol Las danzas de la Villa de Algemesí 1. L’autor d’aquell article, advocat de professió i president de la Cambra Agrícola Provincial, va ser un personatge molt actiu en la vida cultural de la vila riberenca, tot esdevenint el responsable de la comissió de festes durant les celebracions de la coronació de la Mare de Déu de la Salut en 19252. Es tracta d’un text que ja ha estat ressenyat, tot i que de forma superficial, al bloc Algemesí en la Memòria3, però volem reprendre’l al temps que ens interessem en la informació que ens aporta per al coneixement del fet muixeranguer i la conservació de la seua memòria.
El text, tal i com l’autor destaca, naix de la petició d’un distinguido publicista catalán, que está redactando un libro dedicado al estudio de los bailes o danzas típicas de esta región de Levante. Fa referència, sens dubte, a l’etnòleg i editor català Joan Amades (1890-1959), qui la utilitzaria en la seua obra inèdita “Els Xiquets de Valls: estudi històric i etnogràfic dels castells”, llavor germinal del llibre “Els Xiquets de Valls” (1934)4. La publicació d’esta descripció, pocs mesos després de les festes de la coronació de les que n’era un dels promotors, fa pensar que utilitzà esta important ocasió per recollir les particularitats d’esta tradició. Sabem també que, de ben segur, el text de Pròsper Bremón va arribar a mans de Joan Amades, doncs en una carta que rebé en gener de 1926 de l’historiador valencià Salvador Carreras, este li prometia enviar-li l’article de l’algemesinenc.
José María Pròsper esmenta, per a començar la seua descripció, la dificultat de rastrejar els orígens d’esta tradició a les fonts escrites, de les que poc més es conservava que las cuentas más antiguas, que en alguns casos alcanzan a principios del siglo pasado i on se hace mención de pagos por el alquiler de trajes, y a los dulzaineros y tabaleteros. Este tipus de documents comptables resulten, com hem pogut comprovar també en el cas de la Safor, fonts imprescindibles per a la recuperació de la memòria muixeranguera. Així doncs, indica l’autor que la seua serà una descripció basada en les fonts verbalmente recogidas y los propios recuerdos (que unas y otras se rementan a fecha ya remota).
Destaca l’article que si bé se’n desconeix l’origen del nom moixeranga, és així com els més vells anomenen esta tradició des que l’autor era un xiquet. Remarca, però, la importància que en estes danses té el mestre, una figura que parece vinculada en determinadas familias, [y que] recluta y enseña a la persona que ha de formar la cuadrilla. Així, cal preguntar-se si existien en aquell moment colles estables de muixeranguers o si, més bé, era este mestre qui buscava gent disposta, entre 30 y 40 individuos y un niño, i els instruïa en l’aixecament de torres humanes per a determinades actuacions.
També esmenta el text la vestimenta pròpia dels muixeranguers, composta per una especie de blusa recia y ceñida y pantalon largo, formado de una tela gruesa de lana y un casquete con dos orejas, todo listado de dos colores, rojo y azul claro o rojo y blanco. Indica, a més, que com a complement, cada muixeranguer lleva un hacha de viento encendido en la mano, amb la que acompanyen els diversos motius i figures dels balls, que es divideixen en dos temps: un primer en el que avancen en dues files, amb el foc encés i realitzant diversos moviments al ritme de la dolçaina i el tabal, i un segon, el de les torres humanes coronades per un xiquet, per al qual se requieren previos y largos ensayos. Ambdós temps es conserven encara ben vius a la pròpia vila d’Algemesí, on tant el Ball de la Muixeranga com les figures humanes han perviscut al llarg de les dècades.
Tot i que en la nostra anàlisi no ens centrarem en totes les parts de la dansa, si que voldríem fer unes pinzellades a aquells aspectes referents a les figures que tenim constància que es realitzaven ja en aquella època. Quant a aquest aspecte, Pròsper Bremón ens ofereix la descripció d’algunes d’elles, les quals s’exhibien durant les festes de la Mare de Déu de la Salut a l’Algemesí del primer terç del segle XX.
Entre estes, descrivia la Torreta amb una estructura igual a la que es pot observar a diferents places del País Valencià amb motiu d’algun acte muixeranguer, és a dir 4-2-1-1. No obstant això, fa referencia a alguns detalls interessants, com la posició de les bases, les quals s’indica que formen con la cabeza hacia el interior del cuadro que forman. Tot i que no s’esmenta, podria ser que esta figura es realitzés desplegada, ja que així l’ha realitzada sempre la Muixeranga d’Algemesí. Pel que fa a l’actualitat, la Torreta també es denomina a aquella figura de quatre alçades que utilitza tres segons, i que en alguns casos es desplega l’alçadora. Diverses són les variants que hui en dia es poden observar quant a la composició de les diferents altures, així com en la seua nomenclatura, per això moltes colles l’anomenen també Torreta sense desplegar, en funció de com es produeix el seu aixecament. Però si alguna cosa resulta curiosa pel que fa a les característiques d’esta figura és la seua coronació, en la qual el xiquet o àngel levanta en alto dos hachas. Esta part, més ritual, s’ha perdut amb el pas del temps.
La següent figura que se’ns descriu és l’Auberta. Està detallada amb molta claredat com a figura de tres alçades i més enllà de la seua estructura, que en l’actualitat es manté, resulta curiosa pel fet que [se] hace girar lentamente, com si a mode de cinc en un peu fóra, mentre les dues persones que quedaven despenjades del segon sostienen el hacha encendida, així com també el xiquet. A l’Auberta, que també es feia de quatre alçades, li atribuïa la dificultat de requerir fuerza, habilidad y equilibrio; d’ací que la feren durar poc de temps.
Continuant amb el repàs, passava a nombrar el que pareix era la figura més espectacular i de més alçada, l’Alta. L’autor, la descrivia amb una estructura 6-4-2-1-1, en la qual les bases i els segons mantenien la cabeza hacia el interior, y apoyada una en otra, mientras pasan los brazos por encima de los hombros, mentre els terços s’agafaven en un abrazo especial per tal de subjectar a l’alçador, el qual agarrava al xiquet. Seria el que ara a La Muixeranga d’Algemesí s’anomena Remat de l’Alta de Sis (o l’Alta de Sis sense base). Tot es complica una mica si fem una ullada a fotografies dels anys 20 de la festivitat de La Mare de Déu de la Salut on es podia contemplar a la Plaça del Carbó una figura de cinc alçades amb estructura 6-6-3-1-1 . En l’actualitat, esta figura que sols realitzen la Muixeranga d’Algemesí, la Nova Muixeranga d’Algemesí i la Conlloga de Castelló, s’anomena també l’Alta i té la característica de desplegar a l’alçador/a i xiquet/a.
Observem aleshores dues figures diferents amb el mateix nom. Aquest canvi pot tenir els seus orígens en el fet de conviure en el temps com a figures de cinc, però a més a més, les probabilitats són moltes que amb l’aparició de la Tomasina (la qual guarda similitud estètica amb l’antiga Alta quan està carregada) la vella Alta deixara de realitzar-se tant i es consolidara la nova Alta amb l’estructura que hui sol emprar-se.
Com veiem, amb el pas del temps s’ha pogut interpretar de diferents maneres l’estructura de l’Alta, amb la finalitat, potser, d’adaptar-se a la colla que en cada moment es reunia. La conseqüència resulta ser un nombre més elevat d’estructures de cinc alçades de les quals hui podem gaudir. No obstant això, amb el pas del temps, a la localitat riberenca aquella figura descrita per Pròsper va ser batejada com l’Alta Clàssica per poder diferenciar-la com l’original, quedant l’altra formació de 6-6-3-1-1 (també realitzada amb base de vuit) com a l’Alta.
Com a anècdota, al 1952, el ja nomenat Joan Amades anomenava d’esta forma a la figura de tres alçades que ara coneguem com Figuereta, encara que tot apunta a que podria deure’s a una confusió. Continuant amb allò que J. Pròsper Bremón deia d’esta figura, l’algemesinenc apuntava que solia realitzar-se davant de sa casa, a la plaça abans citada, i que els muixeranguers demostraven tal habilitat i fortalesa que no recuerdo haya ocurrido jamás desgracia alguna. Una vegada muntada, tant el xiquet com part dels que estaven baix pujaven pel balcó mentre la gent de la pinya feia d’escala.
El Enterro també té un lloc privilegiat entre les línies d’este article. A esta composició li atorga la similitud amb las exequias de la antigüedad pagana. La figura, molt pareguda a la que actualment es representa, estava dotada també d’atxes enceses i la resta rodejava esta cavalcada, lanzando gritos plañideros, y al compás de la dulzaina, que ejecuta una especie de marcha fúnebre, tomada de los cantos litúrgicos, per acabar introduint-se en cases del recorregut ja assignades amb anterioritat. Segons el text, la seua configuració es basava en una especie de cabalgata, sentándose unos moixerangueros sobre los hombros de otros; detrás de éstos van unos puestos de pie sobre otros, y todos con dos hachas encendidas, una en cada mano, cruzada en los primeros y al extremos de los brazos extendidos en los segundos. Darrere d’esta formació, van tres parejas [que] llevan a uno acostado, simulando el cadáver, y pegado lo más posible a éste, y detrás de él, otro hombre con el niño sobre los hombros, con las dos hachas cruzadas en alto.
D’altra banda, l’Altar si que pareix tindre diferències en la forma en què actualment s’executa. Realitzada a la porta de l’església al moment que entra la imatge de la Verge a la capella de l’Aparició i acompanyats amb la Marcha Real, consistia en una estructura 4-3-2-1, tots ells alineats formant una figura triangular, on els dosos agafaven amb una mà al xiquet mentre en l’altra agafaven l’atxa. Pel que fa la resta de moixeranjeros, estos es posaven postrats en doble fila amb les atxes enceses. Per finalitzar, esmenta l’autor que encara hi ha otras [figuras] que omitimos, por no alargar este escrito, como La Font, El Banco y Els Caballets, per a les quals caldrà buscar noves fonts d’informació.
Amb totes les al·lusions fetes al foc al llarg de l’article, tant habitual en les tradicions valencianes, pareix que era una part fonamental també de les muixerangues que, pel que llegim i veiem, s’ha anat perdent amb el pas del temps.
Tot i això, encara les dues colles de la capital muixeranguera empren grans ciris per materialitzar algunes figures a la festivitat de setembre. Sense dubte, i remuntant-nos als segles anteriors, la presència de les flames de l’atxa crearia un atmosfera mistèrica que faria, si més no, més espectacular esta tradició.
Tot plegat, esperem que este article contribuïsca a la difusió de la història de la muixeranga, la qual a hores d’ara està d’enhorabona per la creació de la Federació Coordinadora de Muixerangues, la qual tenim la convicció que ajudarà a enfortir el fet muixeranguer.
- J.M. Pròsper Bremón (1926) “Las danzas de la Villa de Algemesí“, Las Provincias (14/03/1926), pàg. 11.
- Biblioteca Virtual del Patrimoni Bibliogràfic (1923). Crónica de las solemnes fiestas celebradas en Valencia con motivo de la coronación pontificia de la imagen de Nuestra Señora de los Desamparados. València: Imprenta Hijo F. Vives Mora.
- M.N. Bueno Ortega. “Las danzas de la Villa de Algemesí“, publicació digital a http://algemesienlamemoria.blogspot.com.es [Consultat el 21 de febrer de 2018].
- J. Bofarull i Solé. “Qui és l’autor del primer llibre sobre castells?”, publicació digital a http://joanamades.cat [Consultat el 21 de febrer de 2018].