Fa vint anys, Julià Engo explicava els esforços del Ball dels Locos de l’Olleria per a donar-se a conèixer al seu poble amb estes paraules: s’ajuntaven dos factors en la nostra contra. Un era la negativa popular a acceptar els castells com a element de la història dels valencians, malgrat l’estima demostrada amb la Muixeranga. I altre foren les declaracions d’algun representant d’institucions públiques locals negant la valencianitat del Ball dels Locos. Totes les muixerangues que s’han creat en els últims anys es troben, més o menys, en esta situació. Però en la ciutat de València, la muixeranga es troba en una situació més complicada, fruit d’unes circumstàncies històriques particulars.

Com que València és el centre del pensament, del poder i dels mitjans de comunicació valencians, resulta decisiva per al futur de les muixerangues. Per això este text es centra en la imatge que té la muixeranga en la ciutat.

La primera actuació de la Muixeranga d’Algemesí en València (després de la seua renovació de l’any 1973) va ser el 9 d’Octubre de 1976. L’any següent, la revista Canigó publicà una carta on explicaven que com a nota anecdòtica, i perquè vegeu el nivell de despersonalització existent al País, l’any passat una colla de muixeranguers anà a la ciutat de València, que està a mitja hora del nostre poble, i pràcticament ningú no coneixia aquesta tradició tan antiga. La Muixeranga d’Algemesí tornà a València per la visita del Papa (l’any 1982) i en l’homenatge al germà Agustín (1986). En total, només hi féu tres actuacions entre els anys 1973 i 1990, de manera que el desconeixement va continuar.

A partir de 1991, les actuacions de la Muixeranga d’Algemesí en València es feren més freqüents, però algunes estaven poc o molt polititzades com la que es féu en un Congrés de la Llengua, en la Universitat (1993); un homenatge a Joan Fuster (1997) i una festa del partit socialista (2005). Estes actuacions crearen polèmica i un lògic sentiment de malestar entre els muixeranguers. És ben sabut que Joan Fuster proposà convertir la música de la muixeranga d’Algemesí en l’himne del País Valencià o dels Països Catalans, de manera que la muixeranga (i especialment la música de la muixeranga d’Algemesí) es relacionà amb els grups polítics d’esquerres i nacionalistes.

La Nova Muixeranga d’Algemesí es fundà l’any 1997 i l’any següent ja féu la seva primera actuació en València. Esta muixeranga, formada per gent jove i idealista, no tenia tantes invitacions de les institucions oficials ni d’empreses, però les suplia amb actuacions reivindicatives com trobades d’escoles en valencià, commemoracions de la batalla d’Almansa, manifestacions per la televisió pública valenciana i pel dia de la dona; concerts de Lluís Llach, Al Tall i Obrint Pas, etc. En algunes manifestacions ha actuat de forma oficiosa, amb camisa d’assaig, però alçant muixerangues de quatre o cinc altures. La Muixeranga de València va continuar esta línia reivindicativa, especialment a partir de l’any 2012, quan hi hagué les protestes de la “Primavera valenciana”. La seua presència ha sovintejat en les manifestacions del 25 d’abril, contra la pobresa, per l’Horta, contra els CIE, en les protestes que es fan durant les falles conegudes com Intifalla, etc.

En estes protestes, no s’anunciaven les colles participants, sinó només muixerangues, com si fóra una activitat espontània. Muixeranguers de diferents colles, barrejats amb alguns manifestants, alçaven petites construccions amb banderes i pancartes polítiques. Fins i tot s’intentà crear una Muixeranga del País Valencià, que no seria una colla, sinó una “marca blanca” per utilitzar en les manifestacions. En aquells anys, el PP governava al cap i casal i la seua reacció va ser negativa, com es podia preveure. Fins i tot va prohibir la interpretació de la música de la muixeranga en alguns actes. Alguns grups espanyolistes d’ultradreta reaccionaven a les muixerangues amb crits i amenaces. El GAV va anunciar, l’any 2010, la creació d’una Muixeranga Valencianista de València, que mai no actuà.

Com a resultat d’este procés històric, la imatge de la muixeranga en la ciutat de València és bastant diferent del la que té als seus pobles d’origen. La muixeranga d’Algemesí, els Negrets de l’Alcúdia, la Mojiganga de Titaguas, els Dansants de Peníscola i el Ball de Varetes de Forcall, als seus pobles, són considerats tradicions locals amb un alt valor cultural i uns significats festius, religiosos i, en algun cas, burlescos. En canvi, en la ciutat de València, la imatge de la muixeranga està lligada a les manifestacions i a discussions polítiques. Davant esta situació, tenim tres possibles opcions:

1) Renunciar a portar la muixeranga a la ciutat de València. Per por a les amenaces dels ultres, per vergonya de ser com som, per no estimar la nostra cultura. Esta opció és bastant difícil, perquè les dos muixerangues de València no podrien actuar en la seua ciutat. A més, és incoherent amb el fet que les dos muixerangues d’Algemesí siguen Patrimoni de la Humanitat.
2) Plantar cara, atiar l’enfrontament i intentar guanyar per la força, convertir les muixerangues en esquadrons entrenats per als tumults i les batusses al carrer. Lligar les muixerangues a unes determinades forces polítiques, gaudint els seus èxits i patint els seus fracassos cada vegada que la roda de la fortuna segueixi el seu curs natural.
3) Intentar normalitzar la muixeranga en València i en tot el país. Vincular la muixeranga amb la tradició i deslligar-la de les lluites polítiques. Això no vol dir que les muixerangues renuncien als seus ideals: la diversitat, la integració, el treball en equip, la democràcia, la festa i la valencianitat. També caldria extremar les mesures de seguretat i explicar que els xiquets participen voluntàriament perquè es diverteixen. De tot açò caldria fer el màxim de difusió i pedagogia per acabar amb la ignorància, que és la llavor de l’odi.

La situació actual està molt lluny d’on volem arribar, i segurament el canvi que volem aconseguir era del tot impossible fins fa poc temps. Però la situació de les muixerangues està canviant perquè ens estem dotant de les eines que necessitem: tenim pàgines web que parlen de muixerangues, tenim alguns llibres que expliquen què són, la presència de les muixerangues als mitjans de comunicació ha crescut molt en els últims anys, les autoritats acadèmiques i polítiques estan disposades a ajudar-nos. Recentment hem organitzat una Federació que aplega i representa totes les muixerangues. De portes enfora, la Federació encara ha fet poc, però les reunions per a formar-la ja han servit per a posar-nos d’acord en el més important: la necessitat de parlar entre tots i treballar conjuntament. Però encara ens falta una eina imprescindible, la televisió pública valenciana; esperem recuperar-la aviat.