Si ens preguntàrem quina és la dansa ritual valenciana que més predicament està assolint entre totes les altres danses d’arrelam barroc en els darrers anys, segurament no tindríem cap mena de dubte. La muixeranga, en altres temps moixiganga, i de vegades sinònima d’altres termes afins com balls de locos, folls, negrets o morets, ha esdevingut, sens dubte, un reclam identitari que sembla voler reviscolar de les cendres dels arxius com a gegant de carn que vol omplir de tradició viva ja no sols processons sinó també cavalcades, trobades, manifestacions i d’altres renovats contextos rituals, tot legitimant la seua existència en passats remots, alguns clarament datables i altres deliberadament perduts en la nit dels temps.

Però què són exactament les muixerangues? Són veritablement sinònims de moixiganga els termes que hui identifiquem com a tals? La seua documentada i constant aparició en els seguicis festius valencians deixa, però, al descobert considerables indeterminacions pel que fa a la seua naturalesa, evolució i indumentària original, ja que només el fet d’aixecar torres humanes sembla haver-se volgut emancipar de tot el complex corpus de danses, figures plàstiques i mudances acrobàtiques i pantomímiques amb què devien comptar aquests elements rituals diversos de rerefons coincident en bona part de les seues accepcions.

És per això que les notícies que suren entre els densos registres de lloguer de la Casa Insa de València des de mitjan segle XIX poden aportar almenys un rastre de llum sobre la seua presència en moltes poblacions valencianes que l’han mantinguda més o menys invariable en el temps.

També en aquelles altres en què els anys han fet caure la seua presència en l’oblit. La seua detinguda lectura posa a l’abast tot un seguit de conceptes que moltes vegades són tractats com a sinònims als seus llibres de lloguer: moixigangues, folls, locos, negrets, morets…, mentre altres voltes, en canvi, denoten una varietat de matisos per a aquest terme esquívol, versàtil i ric.

Un dels exemples que en les darreres dècades ha gaudit d’una inaudita revitalització és el cas de la Muixeranga d’Algemesí, que ha esdevingut model unívoc de totes les referències dispars que la documentació arreplega genèricament com a moixiganga, entesa com una comparsa en què un nombre indeterminat d’integrants alcen sovint torres humanes –però no necessàriament–, desenvolupen figures plàstiques, amb ball o sense ball previ, tot remetent a imatges profanes o religioses, encarregades també d’obrir els seguicis, tal com es constata a Carcaixent en una notícia del 1960 en què Pasqual Noguera Vallés demanava la recuperació de la moixiganga amb aquests termes: bien se podria resucitar esa antañona, típica y peculiar comparsa de nuestro pueblo, conocida con el nombre de ‘La Muixeranga’, cuyos miembros con los rostros tapados y sus zamarras, eran los encargados de guardar el orden e impedir las obstrucciones del público estacionado para presenciar la procesión1, de manera molt semblant a com fan els tradicionals Pegadors de la Degolla en el Corpus de València. Amb una intencionalitat idèntica podem trobar les anomenades comparses de Locos o Folls tal com apareixen citades a l’Olleria i, ocasionalment, a Alzira, Benifaió, Carcaixent, Castelló de la Ribera, Cullera, l’Alcúdia, Manuel, Polinyà, Riola, Sueca, etc.

En Alzira, concretament, el 1880 se citava: Abría la marcha una comparsa llamada de locos, parte montados y á pié la mayoría, procurando el despejo de la vía…2. Allí mateix, com a locos eren mencionats entre 1866 i 1904, i descrits en premsa de la següent manera: vestidos pobre y suciamente de botarga, y enmascarados, se permiten libertades y burlas, que suelen ser de mal gusto3. I curiosament també com a clowns, tot assimilant aquest terme al de moixiganga el 1892: rompía la marcha con la comparsa de clowns divirtiendo al público con sus mogigangas.4

A l’Alcúdia, per la seua banda, es coneix actualment la dansa amb el nom dels Negrets, com també han estat coneguts en algun moment a Alzira i Carcaixent, tot i que no han faltat en la seua història les referències que els nomenen com a comparsa de moixiganga des del segle XVIII, i també com a folls o morets, de vegades suggerint que fins i tot es tracta de comparses separades i independents en les notes de lloguer al llarg del segle XIX.

Un altre cas curiós és el dels anomenats Don Elásticos que apareixien en moltes cavalcades citats com a moixigangues relacionades amb les figures pantomímiques, precedents del que es coneix com a toreig còmic, molt afamat a principi de segle XX i més emparentat amb la paròdia que no amb l’aixecament de torres humanes. Tampoc no es tractava d’una dansa pròpiament dita, sinó d’unes figures elàstiques i acrobàtiques que avançaven al so de la dolçaina i el tabal, i la funció dels quals era moure el públic a la rialla. La seua inspiració estigué en el número de Don Elástico y su compañía, espectacle en el qual uns ninots de pal, portats per un individu, s’allargaven o es reduïen per a fer la lídia còmica.5

Com veiem, un terme sovint ambigu, el de moixiganga, referit a nombrosos números i invencions, que ha acabat amb el temps, però, desestimant la ingent varietat a què responia el seu nom, per tal d’apuntar únicament al fet d’elevar torres humanes al cel, de vegades fins i tot despullat dels seus arrels pantomímics que n’eren en origen el comú denominador des dels temps del barroc.

Indumentària per a una disbauxa

La indumentària d’aquestes comparses citades com a moixigangues o folls en la documentació de la Casa Insa solia estar composta majoritàriament per bruses o jaquetes estrafolàries i pantalons de tela basta i forta de dos o més colors i disposició a ratlles o quadres –el que normalment s’identifica com a vestits de botargues–, semblant al dels vestits arlequinats dels folls, amb els dos colors ordinaris de blau i groc i que tan presents estaven a les festes valencianes setcentistes i huitcentistes.6

Aquestes foren les robes que adquirí a mitjans del segle XIX el rober Miguel Insa als anteriors robers, als quals els comprà part del negoci, tal com figurava en l’inventari del traspàs de Salvadora Cucarella a Miguel Insa i on s’hi detallaven diverses jaquetes i pantalons de la Moixiganga: 31 chaqueta algodón a cuadritos./ 31 pantalón./ 28 chaqueta bayeta verde y encarnada, una de estas con capuchas, las demás con gorros, 6 de estos más flojos./ 26 pantalones de id. 6 de estos más flojos./ 2 arlequines a cuadros con cascabeles, uno de paño y otro de tela claro./ 1 traje niño para el final de la mojiganga, trusa de bayeta, encarnada y amarilla, ropilla de montera.

Per la seua banda, de l’inventari de robes i efectes que Insa comprà al rober Gimeno el 1872 hi trobem la relació següent: 26 trajes de bayeta de dos colores verde y encarnado, pantalones, chaquetas, capuchas./ 7 trajes arlequín a cuadros, pantalón y chaqueta./ 10 trajes de loco, túnicas y gorro bueno, bolas hojalata.

Aquesta fou, sens dubte, la roba proveïda per la Casa Insa per a les comparses de locos i moixigangues durant el segle XIX, sempre subjecta, clar està, a la disponibilitat d’exemplars en la roberia per tal de satisfer les necessitats d’un nombre variable d’integrants i de diferents edats, a més, en cada comparsa. És per això que, tal vegada, en els casos en què els components de les moixigangues o locos eren xiquets, als quals no els vinguera bona la roba de baieta disponible per a adults a la roberia, trobem en els llistats de lloguer l’especificació d’una roba distinta com si es tractara de danses diferents, fet que podria moure, no debades, a la confusió a l’hora d’estudiar l’origen i evolució d’aquest ball.

Moixigangues i Locos llogats a Insa

De les danses que participaren a les processons del 1861 a Albalat de la Ribera hem de destacar la presència d’una Moixiganga, composta per vint moixiganguers més el xiquet vestit d’àngel que rematava la figura. La menció a aquesta dansa, en nombre variable de balladors segons l’any –entre dèsset i trenta membres– es va repetir a les festes del 1862, 1866, 1868, 1872, 1874 i 1879, sent aquesta l’última notícia que malauradament tenim de la seua presència a Albalat. Res, però, no s’especifica a les notes de lloguer sobre la seua indumentària, tot i que pensem que no seria molt diferent de les emprades per aquest tipus de comparses a altres poblacions.

El referent evident, en aquest sentit, ha estat el de la indumentària de la Muixeranga d’Algemesí, que consta en l’actualitat de brusa recta botonada, pantalons llargs i barret semiesfèric amb orelletes. Totes aquestes peces estan confeccionades amb tela basta i forta estampada amb tires blaves i roges sobre fons de ratlles blanques, per part d’una colla, la Muixeranga d’Algemesí, la Blava, i de tires verdes i roges sobre fons de ratlles blanques en el de la Nova Muixeranga d’Algemesí, la Verda. El mestre, per la seua banda, es diferencia actualment de la resta per portar cada peça d’un sol color i pel gaiato de comandament que subjecta amb la seua mà.

Però la roba de la muixeranga, tot i ser distintiva en l’actualitat i haver-se constituït en identitària de la mateixa localitat, no sempre ha estat igual, i històricament hi trobem diferents models que han estat usats en la majoria d’ocasions més que per qüestions estètiques per la pròpia disponibilitat del rober que els la subministrava.

Així, el 1868 els vestits que es llogaren a Casa Insa ho foren de ropa mallorquina, i uns anys després, la nota de lloguer els descriu com a vestits de tela de baieta de dos colors: verd i roig –tota una premonició del que més d’un segle després serien els colors emprats per la Nova Muixeranga!–. També era característic en algunes ocasions anar abillats amb carassetes, tal com queda documentat en el pagament del 1841 i en el de 1869: veinte caretas para la mojiganga.

El mestre d’aquells llunyans anys seixanta del segle XIX era Vicent Pelechano Alandete i la seua indumentària també era ben diferent a la usada pels mestres d’ara. Les notes de lloguer el descrivien amb un vestit a la manera de figurón o a la valier, és a dir, amb casaca, jupetí, corbata, calçó, calces i barret de bengala. I a més del mestre i els muixeranguers, s’incloïa la figura d’un xiquet, vestit d’àngel, que era l’encarregat de rematar les torres i que, de la mateixa manera que fan hui en dia, quan culmina la torre allà dalt alça la cameta amb gràcia i una bona dosi d’equilibri. En descripcions com la del 1873 se’ns diu que per al xiquet se servia, en compte d’un vestit d’àngel: 1 trajecito de Niño de pantalón listado, trusa y ropilla de lana encarnada, gorra con cascabeles, relació que es repetirà dos anys després. Els botargues, per la seua banda, també lluïen els seus propis induments, en aquest cas grotescos vestits a quadres, de vegades iguals que els dels muixeranguers, i que de ben segur no passarien gens desapercebuts.

Ja fa algunes dècades, Maximilià Thous va advertir de la similitud entre els vestits de la Muixeranga i els vestits del Ball dels Locos: Los trajes que llevaban antes eran ¡de locos! Y el Ball dels locos llaman muchos a la Muixeranga.7 Aquest vestit de Locos mencionat per Thous estava composat per pantalons i brusa confeccionats amb tela forta de matalàs a llistes i barret orellut, i el seu origen el suposa en la decisió presa a mitjan del segle XIX per part del rober encarregat d’assortir els vestits del ball d’adoptar el model utilitzat pels personatges de la sarsuela Jugar con fuego, de moda llavors i en la qual hi havia una escena de manicomi on els bojos vestien d’aquella manera. Reforçava aquesta teoria el fet que el mestre de ball –pare dels Locos mencionava Thous– vestira a la manera de figurón: sabates, calces, pantalons curts, casaca i barret de tres pics, és a dir, de la mateixa manera que el marqués de Caravaca, al qual els bojos deixen en paños menores en l’esmentada sarsuela.

L’evolució en la indumentària de la Muixeranga ha estat, de la mateixa manera que a moltes altres danses, una constant. De fet, a les antigues fotografies en blanc i negre dels anys quaranta i cinquanta se’ls pot veure encara amb vestits de tela de matalàs amb irregulars tires roges o blaves sobre fons blanc tan sols, tal i com ho recordava en Joaquim Pérez: Malgrat ser reglamentari l’indument arlequinat en blau i roig, de jupa i pantalons, poques voltes es portava amb els correctes colors. A voltes era tot roig o tot blau. Manava el color de la tela, quan procedia de la d’un sol matalàs, la que s’havia aprofitat per cosir la vestimenta.8 I fins i tot en ocasions especials, com ara la de l’any 1934 a les festes de les Falles de València, narrada pel propi Maximilià Thous, empraren una indumentària diferent composta per pantalons rojos, camisa blanca, faixa i boina, a la manera de castellers, per no haver-ne altra disponible a la roberia: Hogaño les hemos visto con pantalón rojo, faja, camisa blanca y boina, sin otro motivo que el de no haber en la ropería de Insa otro ’uniforme’ a propósito en cantidad suficiente para vestir a todos los del grupo. Y es posible que así sigan vistiendo –al estilo de los Xiquets de Valls– si la danza perdura en nuestras fiestas.9

En Joaquim Pérez ho assenyalava. La uniformitat dels components en èpoques passades era una tasca complicada que no sempre s’aconseguia. Tampoc ajudava en molt el caràcter humil però de vegades bregós dels seus components. Fins i tot Maximilià Thous parlava del seu caràcter provocador, fins al punt que més d’una vegada les autoritats algemesinenques arribaren a ordenar que cada muixeranguer dugués un número en un lloc visible perquè foren reconeguts i així pogueren multar a aquells que havien actuat de manera desmanada.10

El cas d’Algemesí és paradigmàtic, tot i que tenim altres exemples també interessants. La tradició de les moixigangues festívoles a la ciutat d’Alzira és ben antiga. Amb motiu de la proclamació de Carles III, esdevinguda els dies 7, 8 i 9 d’octubre de 175911, hi participaren sobre un entaulat davant l’església de Santa Caterina un grup de moixigangues organitzat pel gremi de Llauradors: Después del Castillo, ofrecieron á la vista una divertida Mogiganga, en que con industriosos disfraces; unos iban ridículos, y extravagantes; otros aunque serios, muy ayrosos, y todos hermosamente varios con estraña diversidad de colores, danzaron en el Tablado con el mayor garvo, y destreza, muchos, y primorosos Bayles Españoles, mezclando algunos Bayles jocosos, y placenteros para llenar con la variedad las medidas del buen gusto. Entraron de refresco en el Tablado ocho figurones con igual, ó mayor propriedad (sic) en lo ridículo de sus trages, que los precedentes, y dieron principio á otra graciosíssima Mogiganga.

També tenim la notícia que en Alzira els dies 10 i 11 de juliol de 1866 se celebraren festes en el carrer de la Sang. Als arxius de la Casa Insa tenim notícia del lloguer per a eixe dia de tretze vestits per a una Moixiganga. Dos anys després, el 1868, es feren festes de Gràcia en honor del Santíssim Crist de la Verge Maria, la Mare de Déu del Lluch i els Sants Patrons els dies 9, 10 i 11 d’octubre respectivament. Del lloguer de robes servit per Insa per a tan notable esdeveniment hi figuraven quaranta sis vestits de Locos, per a una moixiganga, la qual, amb tota seguretat es tractaria d’una dansa pantomímica i burlesca, com són genèricament les moixigangues, i que bé podria incorporar entre les seues mudances la construcció d’una torre humana com a colofó, per la quantitat d’integrants que es xifren. La seua intervenció sobre un entaulat tingué, això sí, infaustes conseqüències: como rara vez se pasa fiesta sin lágrimas, durante aquellos fuegos subieron los llamados locos sobre un gran tablado construido en la referida plaza, para bailes de danzas, pero fue tanto el número de gente que á ellos siguió, que el tablado se vino completamente al suelo.

També la celebració del VIIé Centenari del martiri de sant Bernat el 1880 comptà amb la presència de cinquanta-sis Locos, la roba dels quals fou llogada a Insa. Dos extensos cadafals van ser alçats en la plaça de Santa Caterina i en la de Sant Agustí, per a la representació dels Miracles de sant Bernat. Els entreactes eren amenitzats per una banda de música, i en l’intermedi s’executaven danses tradicionals per les comparses dels gremis: Bailes y músicas, danzas y mogigangas entretienen á la gente, ejecutando variadísimos juegos de habilidad y de riesgo.12 La processó del 1892 fou prou semblant en expectació i lluïment dels integrants i cal destacar en ella la participació de dues comparses diferents: cinquanta Locos i quaranta-dos de la Moixiganga, amb els integrants d’aquesta última abillats com a pallassos, de forma que en algunes relacions se’ls cita amb la paraula anglesa clowns. També apareixeran d’aquesta manera en la cavalcada de 1899, on la relació de la Casa Insa ens informava de tot allò llogat i, entre els diferents vestits, tornaven a aparèixer els dels Locos i la Moixiganga com a elements separats.

El mateix ocorregué algun any a Carcaixent. El 1872 apareixen en la mateixa relació Folls i Moixiganga: 28 de Mojiganga con caretas y el Niño. 36 Locos con caretas. Carreres Zacarés afirmava que la Moixiganga va participar al VIé centenari de la Troballa de la Mare de Déu d’Aigües Vives, el 1850, alçant una torre de set pisos!13 Potser puga resultar exagerada una alçada tan gran, o potser no, ja que a València en un dels populars col·loquis de Tito Bufalampolla se’n fa esmena. El mateix degà Navarro Darás la descrivia hiperbòlicament: hombres fornidos, de salud y fuerzas hercúleas, que hacinándose en pirámide colosal, semejaban pavorosas esfinges del Egipto, ó los Cíclopes y Titanes de la fábula.14 Rematant aquelles torres hi havia un xiquet, sovint vestit d’àngel, paper que desenvolupà durant molt de temps José Garrigues. Fogués, que al seu treball adscrivia erròniament uns orígens catalans al ball de la Moixiganga, recordava a més alguns dels seus integrants més clàssics, com ara el seu fundador Antoni Soler, el seu continuador i, a la mort d’aquest, el següent director, Francisco Arbona Ramos.

Per la seua banda, el cronista Fogués feia referència als anomenats Locos com una comparsa idèntica a la dels Pegadors del Corpus de València i els relacionava amb els que hi figuraven a les festes de Sueca i Cullera. Amb els seus rostres tapats i abillats amb una samarra, representaven la Degolla del Innocents. Obrien la processó tot maniobrant, de manera poc reverent, entre el públic espectador i els qui participaven en la processó, apartant i impedint que la gent envaira la carrera i obstruira el pas de la desfilada. Per poder eixir-se’n amb la seua davant d’aquelles persones més tossudes, utilitzaven un mètode curiós i simpàtic: refregar-li la cara amb una pell de conill.

La Moixiganga de Carcaixent no desaparegué en el segle XIX, i encara en les primeres dècades del XX tingué presència en les seues festes. Així, el 1930, amb motiu del trasllat de la imatge de la Mare de Déu des del Parc fins al passeig Reina Victoria, on tingué lloc una missa de campanya, va intervenir la Moixiganga, la qual també amenitzà la processó general: Para este acto harán su reaparición los típicos ‘muxarangueros’ con trajes nuevos, los que intervendrán en este día y el siguiente, cooperando al orden de las procesiones y desfiles.15 Abans de l’Entrà de la Murta i a continuació de la missa major, reaparegué la Música Sorda i la Moixiganga en l’anomenada: fiesta del Pasodoble, tomando parte varias bandas de música, además de las de la localidad, y reaparición de la popular ‘música sorda’, que ejecutará lo mejor de su repertorio. Durante la celebración de este festival actuarán en la plaza Mayor los ‘muxarangueros’.

També se cita a Insa la participació d’una Moixiganga a Polinyà per a les festes del Crist. El 1878 es llogaren els vestits d’una comparsa composta per dèneu homes, un mestre i el xiquet que coronava les torres, nombre que s’ampliaria fins a vint-i-set, més el mestre, el xiquet i el botarga, el 1880. Una dècada abans, apareixia a Insa el lloguer de huit vestits de Locos, potser usats per botargues? O potser correspongueren als Pegadors? El fet és que durant aquella dècada continuarien llogant-se amb semblant nombre d’unitats.

La referència més antiga a la Moixiganga dels Locos de Sueca pot trobar-se en el permís concedit el 22 d’agost de 1798 pel capità general de València per celebrar la processó de la Mare de Déu de Sales: delante de la procesión, a corto espacio de su Cruz, vayan dos o tres danzas de Pastorcillos y Pelegrinas, formadas por tiernos infantes con Torneos y Mojigangas, como se hace en essa Ciudad de Valencia y en la Procesión del Corpus.16 Coneguts a Sueca amb el nom dels Locos, el 1924 són citats d’aquesta manera pel pare Burguera17 i 1929 el seu nom apareix a l’obra de Mariano Serrano Al pas de la processó:18 FONSA: –¿D’aon apareixes, astral?/ LLUÏSETA: –De vore’ls chagants y els nanos/ Els locos y els tornechants.

Dels vestits llogats a Insa per als Locos de Sueca no tenim cap descripció, tot i que en alguns anys (1866-1868) s’especifica que eren com els habituals de la moixiganga, és a dir, pantalons i jaqueta de tela de baieta de dos colors: trages de locos que son los de la mojiganga. El que sí s’especifica més detalladament és el nombre d’integrants, o el que és el mateix, el nombre de vestits llogats per a cada any. Una ullada a aquestes relacions ens posa sobre avís de la variabilitat d’aquests any rere any.19 De la indumentària portada pel mestre sabem a través de la descripció de 1881 del lloguer d’Insa que aquesta era de figuró i estava formada per una casaca de vellut, jupetí, jaqueta, pantalons, corbata i barret de tres pics.

La dansa dels Negrets de l’Alcúdia, documentada des de 1767 com a mogigangue, compuesta de 16 mozos, sabem que actuava, com la resta de danses rituals processionals, també sobre un entaulat en acabar el seguici. Però resulta difícil esbrinar si aquesta comparsa, que hui identifiquem clarament amb el ball dels Negrets, comptaria ja des dels seus inicis amb els elements pantomímic, coreogràfic i acrobàtic que ha acabat caracteritzant amb el temps la comparsa. Amb les notícies de què disposem, podem almenys establir que durant el segle XIX es configurà definitivament la comparsa que passà a integrar la funció d’obrir el seguici espantant els assistents amb les cares tintades de negre, a més de la interpretació d’un ball pantomímic que parodiava els estaments civil i eclesiàstic amb una cançó que clarament apuntava les melodies dels tradicionals Dies irae dels oficis de difunts, i que com a colofó aixecava una torre humana senzilla, sense pinya a la base, que simulava una campana, amb el ballador superior despenjant-se tot simulant-ne el batall.

Fins als anys setanta, els intèrprets s’abillaven amb la indumentària per a negrets o morets llogada per la Casa Insa de València com a ocho moritos niños, amb pantalons ratllats, faixa, jupetí i turbant al cap. Però durant el segle XIX trobem citat en diferents ocasions el lloguer de robes diferenciades per als morets i per als locos. Segons es desprén d’aquesta documentació sembla que el terme locos feia referència a una comparsa adulta, de manera diferenciada dels huit morets xiquets. Així, el 1880 es llogaren díhuit vestits de locos i huit de moritos niños simultàniament. El 1881 foren 8 moritos niños y 10 locos, i en el 1886 es parla de huit vestits per a la danza de moritos con turbantes en medias lunas. És el mateix el ball de locos que el de moritos? Com a diferents almenys s’especifiquen en els llistats de lloguer, segurament fent al·lusió a la nomenclatura amb què es coneixia a la roberia l’indument llogat per a xiquets i grans que formaven part de la mateixa dansa.

Actualment, i des de les primeries de 1980, el Negrets visten una brusa ampla i uns pantalons llargs amb ratlles verdes i blanques transversals, una faixa blanca, calces i espardenyes negres. La cara pintada de negre i a la coroneta una diadema de tub folrat de tela blanca són les senyes d’identitat d’aquesta agrupació, tot arreplegant en essència el que registren les notes de lloguer per a aquest ball durant el segle XIX.

Cullera és un altre poble on s’inclou la participació d’una dansa de Locos: dotze personatges que segurament interpretarien un ball pantomímic semblant a una moixiganga o, si és cert allò apuntat per Fogués per a Carcaixent, obririen el seguici processional a la manera dels tradicionals Pegadors de la Degolla.

A Manuel n’eren huit els Locos, com els que eixiren l’any 1858: 8 trajes de Loco con caretas, á 8 rl., túnicas y gorros. D’altra banda, la referència a un lloguer de tretze vestits de Locos a Riola resulta d’allò més interessant perquè és la pista per a descobrir la participació d’una comparsa a aquesta població durant un bon grapat d’anys, entesa com una moixiganga que alçaria torres humanes. De fet, aquesta torna a ser citada dècades després en una altra nota de lloguer, concretament en l’any 1912, davall la denominació de Mugiganga i posteriorment tornarà a ser mencionada amb el mateix nom als arxius d’Insa en els anys 1915 i 1922. En totes elles s’indica el lloguer de dotze vestits per als Locos o moixiganguers i un altre per al mestre del ball, que en 1912 seria un a la valier de sis peces. Aquell mateix any, a més, s’encomanà el vestit per al xiquet que coronaria les torres, un àngel de set peces sense les ales. A la Moixiganga dels Locos els acompanyaren en la desfilada altres dos personatges populars i molt presents en altres seguicis locals com eren els dos Don Elásticos. Els anys 1915 i 1922, sols són mencionats en els llistats de lloguer els tretze vestits per als Locos. Però malgrat la seua insòlita presència i la importància que suposa la troballa d’aquesta expressió popular a Riola, res se’ns diu a les notes de premsa d’aquells anys.

A la comarca de l’Horta hi trobem el 1866 el lloguer de huit vestits de Moixiganga per a les festes d’octubre de Mislata. El mateix any a Bétera eixiren 8 botargas de mogiganga i a Sot de Xera 2 trajes graciosos de la mojiganga. A Catarroja, per la seua banda, es llogaren dos anys després huit vestits per a les festes del 20 d’octubre: 8 trajes para la Mochiganga: de chaquetas, pantalones, 4 pares botines y 4 gorros. Dècades després, a Montcada, encara hi trobarem una referencia més en el cas de 15 trajes Mogiganga per a la festa de Santa Bàrbara celebrada el 9 de setembre de 1891.

A l’Olleria hi trobem la notícia del lloguer de vestits per a una moixiganga en les notes de la roberia Gimeno, posteriorment adquirida per Insa. Concretament en novembre 1855 hi figura el lloguer de trenta-sis vestits: á saber, 16 con toneletes encarnados […] con galones de oro, pantalones encarnados y gorros de locos, 7 de arlequín buenos, 9 con chaquetas de bayeta encarnadas y pantalón de moro rayado y gorro, y 2 vestidos de Loco. Gastaron una friolera después del ajuste. Aquesta notícia reforça la descripció feta per Salva Vila al seu treball sobre els Bojos de l’Olleria, on informava que vestien a ratlles i duien a la mà un carxot –pal cobert de pell de conill farcida de llana– que xocaven com en un ball de bastons. Sabem que per parèixer més estrafolaris es posaven pedaços a la roba i les calces de distint color a cada cama. A més, a les vetes de les espardenyes es penjaven cascavells.

Tres anys després, el 1858, n’eren els mateixos trenta-sis vestits els llogats a Gimeno: 25 chaquetas coloradas de la guiara y Redoma, 7 a pedacitos, 2 de los Jorobados y 1 terciopelo y otra azul que son las 36 y pantalón a cuadros 7, de los Jorobados, 2 y nuevos y rayados y asta los 36 pantalones, á 6 rl. 2 trajes de Ángeles: sandalias, pantalón, tonelete, manto, alas, cimero, 4 plumas, á 10. Un botarga de lienzo y cabezón. 34 caretas á 24 rl. Un pantalón bueno de seda. Quantitat que augmentà a quaranta-quatre l’any 1866: 44 trajes para la Mogiganga de dos colores verde y encarnado, veinte y ocho, siete de arlequines, cuatro de la guiara (sic) de chaqueta encarnada, pantalón de moro y gorro de loco, dos trajes de loco de túnica y gorro, tres chambergos de ropilla, calzón de moro percal, montera de los jorobados y otro gorro, 264. Un nombre que encara apareixeria quasi inalterat el 1905 a la roberia Insa. Sobre el seu ball, Salva Vila comentava en un article que aquests moixiganguers, o Locos, realitzaven una dansa que finalitzava amb la construcció d’una torre humana. Sovint rematada amb la figuereta.

Per a les festes del 3 i 4 d’octubre a Pego, dedicades a l’Ecce Homo, la roberia Insa llogà durant la dècada de 1870 els dos Don Elásticos, així com dos vestits de Locos, nombre que augmentà a sis en la dècada següent, abillats amb carassetes. A Oliva, per a les festes a la Mare de Déu del Rebollet, els dies 14 i 15 d’octubre de 1880 també es llogaren dotze vestits de Locos. A Tavernes de la Valldigna en foren huit els Locos llogats el 1874, nombre que augmentà espectacularment l’any 1879, amb la inclusió de vint vestits. Posteriorment, el 1895 encara en foren inclosos sis, més dos Don Elásticos.

Altres lloguers de vestits de Locos amb funció pantomímica o per a obrir seguicis processionals els podem trobar a Alcàsser durant el darrer quart del segle XIX, tot i que el seu nombre, quatre en total, ens fa pensar en la seua utilització com a Pegadors de la Degolla per a la cavalcada que llavors es feia a finals d’agost. També quatre Locos para la burla foren llogats a Bonrepós per a les festes del Pilar el 1878 i sis el 14 de setembre de 1857 a Bunyol. Més interessant és la notícia conservada del lloguer per al 8 de setembre del 1874 a Puçol de dotze vestit de Locos o Pegadors més el mestre, anomenat el Pare dels Locos, tal com apareixia referit en la sarsuela citada per Thous Jugar con Fuego. Dotze també foren els llogats a Benetússer per al Corpus de 1881, potser també per a fer de Pegadors. Per últim, en nombre de huit foren llogats els vestits de Locos per als dies 5 i 6 de juny del 1881 a Llíria.

Amb tot, i segons intuïm a partir de la documentació de l’arxiu Insa, les moixigangues i els Locos valencians devien referir un atractiu i variat nombre de mudances i números pantomímics en què l’aixecament de torres humanes, figures plàstiques i danses s’inclourien coherentment, entre altres, en tot un seguit d’acrobàcies atrevides destinades a divertir i a sorprendre, en obrir els seguicis, el públic assistent.

De vegades citats només com a Pegadors de la Degolla, no sempre comportava la seua presència necessàriament l’execució de tots els números atribuïts des d’antic a les moixigangues. La pervivència d’un sol o de tots els seus elements en una mateixa comparsa ha conduït al fet que hui per hui resulte ben complicat establir una definició unívoca per a la citació de comparses de folls, locos, negrets o muixerangues en la documentació d’arxiu, ja que ben bé podien referir-se a una dansa, amb o sense construcció de torres humanes o figures plàstiques, a una mera comparsa d’obertura o divertiment, i també podien aglutinar-ho tot plegat. És per això que esbrinar quina fou en cada cas la seua vertadera accepció, per damunt de la nomenclatura gens sistemàtica ni precisa, esdevé un repte per als investigadors que tractem de filar la presència i evolució d’aquest element ritual en territori valencià.

  1. NOGUERA VALLÉS, Pascual, “Añoranzas”, en Programa de Feria y Fiestas, Carcaixent, 1960.
  2. Las Provincias, dissabte 25 de setembre de 1880.
  3. Las Provincias, dimarts 28 de setembre de 1880. No deuria causar bona impressió al cronista del diari Las Provincias qui, amb cert to crític, considerava que aquests espectacles no s’adequaven a allò considerat com a correcte per l’estricta moral de l’època.
  4. Las Provincias, dimarts 28 d’octubre de 1892.
  5. LLORENTE FALCÓ, Teodoro, Memorias de un setentón, de mi Valencia de otros tiempos, Federico Doménech, València, 2001, pàg. 159-160.
  6. MONFERRER, Àlvar, Les festes de folls, Gen. Val., València, 1996.
  7. THOUS, Maximilià, “La Muixaranga”, en Valencia Atracción, 1934, pàg. 52-53, també publicat a DD. AA., La Muixeranga d’Algemesí, Algemesí, 1998, pàg. 21.
  8. Pérez i Gutiérrez, Joaquim, “El ball en l’antigor”, en La Muixeranga d’Algemesí, Associació Amics de la Muixeranga, Algemesí, 1997, pàg. 23-30.
  9. THOUS, Maximilià, “La Muixaranga”, en Valencia Atracción, 1934, pàg. 52-53, també publicat a DD. AA., La Muixeranga d’Algemesí, Algemesí, 1998, pàg. 21. La roba dels muixeranguers, així com la de molts balls i figures bíbliques d’Algemesí, no sols es llogava a Casa Insa sinó també a la roberia de Pasqual Isla, on durant molts anys els dipositaris de la festa encomanaren els diferents abillaments. Malauradament, no posseïm la documentació adïent a aquells anys. No és exacta la relació de successió entre les roberies Isla i Insa, com s’ha afirmat en alguna ocasió. A la introducció ja hem definit ambdues roberies independents una de l’altra però amb una relació no de continuïtat sinó de col·laboració en els anys en què Isla romangué oberta.
  10. THOUS, Maximilià, “La Muixaranga”, en Valencia Atracción, 1934, pàg. 52-53, també publicat a DD. AA., La Muixeranga d’Algemesí, Algemesí, 1998, pàg. 20.
  11. MAS, Joseph i NAVARRO, Francisco, La lealtad en sus días. Días festivos de Alzira en la proclamación de su catholico monarca, y señor D.n Carlos III, Valencia, Viuda de Joseph de Orga, 1760.
  12. Las Provincias, dimarts, 28 de setembre de 1880.
  13. CARRERES ZACARÉS, S., “Recuerdos del VI Centenario”, en Programa de Fiestas, Carcaixent, 1950.
  14. NAVARRO DARÁS, José María, Sermón a la Santísima Virgen de Aguas Vivas, Patrona de Carcagente. Predicado en su festividad principal el 16 de octubre de 1888 por (…) é impreso á Expensas de la Junta de Fiestas, Valencia, Imp. José Ortega.
  15. Las Provincias, dimarts, 14 d’octubre de 1930.
  16. VILA, Salvador, “Primavera, trobades i Corpus”, en www.construccio.com i ALCARAZ, A., op. cit., 2004, pàg. 71. També en FERRI CHULIO, Andrés de Sales, Santa María de Sales. Patrona de Sueca, Aj. Sueca, 1979, pàg. 325.
  17. BURGUERA Y SERRANO, Amado de C., Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores, vol. II, Sueca, 1924 (ed. fac., Llibreria Sant Pere, Sueca, 2000), pàg. 407.
  18. SERRANO BIGUER, Mariano, Al pas de la prosesó, choquet en un acte dividit en dos cuadros, en vers, Imp. Sucesor de A. López, València, 1929, pàg. 9.
  19. Les relacions exposades son les següents: en 1865 foren deneu vestits; en 1866 també en foren deneu; en 1867, vint-i-u; en 1868, vint-i-u també; en 1869 tan sols sis; en 1870, vint-i-cinc; en 1871, dihuit; en 1873, trenta-sis; en 1874, vint-i-cinc; en 1878, vint-i-sis; en 1879, quinze; en 1880, quaranta-huit; en 1881, trenta-cinc; en 1883, quaranta-quatre; en 1884, els mateixos quaranta-quatre; en 1885, quaranta; en 1890, trenta-sis; en 1891 i 1894 no s’especifica; en 1902, trenta; en 1903, vint-i-sis; en 1904, vint-i-cinc; en 1905, vint-i-cinc també; en 1906, vint-i-huit; en 1907, vint-i-nou; en 1917 després d’un llarg parèntesi, vint-i-quatre; i en el darrer any en què apareixen als llibres de Casa Insa, 1918, se’n llogaren vint-i-cinc.