L’any 1997, la Muixeranga d’Algemesí va complir 25 anys. L’escriptor local Vicent Josep Escartí va publicar, al llibre commemoratiu, un article que recuperem ací pel seu interès. Un any després de la creació del Ball dels Locos de l’Olleria i de la Nova Muixeranga d’Algemesí, Escartí s’avança de manera clarivident al naixement del moviment muixeranguer i advoca per la fundació de muixerangues a més localitats valencianes.

Com cada any, la muixeranga, pel setembre, fa la seua aparició als carrers del nostre poble, que és tant com dir als carrers i les places del nostre país. La muixeranga dels d’Algemesí, avança acompanyant la Mare de Déu. En un altre temps, aquest ball de valencians, com es coneixien aquesta mena de manifestacions dansaires a l’altra banda del Sénia, devia córrer no només pels carrers de la nostra localitat, sinó pels de tots els pobles riberencs, o per bona part d’ells. Si més no, de les viles que treballaven l’arròs i que pel setembre el recollien i ho festivaven a les marededéus trobades. O amb qualsevol altre sant…

La Ribera sencera devia omplir-se de muixerangues, en una bella imatge. Les torres dels valencians i dels riberencs que s’aixecaven cap al cel en un desig de demostrar, segurament, la voluntat de tot un poble: la voluntat del treball, del conreu de la terra, de la recol·lecció del fruit d’aquell treball i d’aquella terra. Però no només això: segurament en la ment d’aquells valencians i riberencs del passat també hi havia la certesa que amb cada muixeranga que bastien, la seua personalitat d’homes d’aquesta terra i d’aquest país i del seu temps restava una mica més sòlida. Es devien de reafirmar, en les seues tradicions, en la seua llengua, en la seua cultura, en la seua manera de veure el món, que en definitiva, hem heretat. Els valencians de la Ribera dels segles pretèrits se sentien orgullosos de fer aquelles muixerangues, com nosaltres ara.

A Catalunya, els castellers no són altra cosa que una adaptació de les torres de valencians que feien els nostres avantpassats i que foren exportades a l’Alt Camp en un moment inconcret, cap a la fi del XVIII o principi del XIX. És una de les poques coses que els valencians hem tingut l’honor de cedir als nostres germans de més al nord. I els d’Algemesí ens podem sentir pagats. I Catalunya sencera ha reverenciat aquelles torres ja seues i les ha fetes motiu d’orgull.

Ara bé, el nostre país no s’ho ha mirat així. Els castellers de Catalunya són un símbol dels catalans: és de tothom conegut i no cal insistir-hi. Però la muixeranga dels valencians no és un símbol de les gents que habiten les comarques de Castelló, d’Oriola i d’Alacant, d’Alcoi o Xàtiva. I tampoc de les gents que habiten les comarques de València i, menys encara, de les gents que habiten la ciutat de València. Com a molt, la Muixeranga d’Algemesí és un símbol per a uns col·lectius més o menys dispersos de gent que s’estima la terra, pertot arreu del país. Potser per la desvertebració del nostre país…

El nostre país no ha sabut prendre un símbol de treball, d’elevació, de la voluntat de l’home de créixer, i convertir-lo en una insígnia de la seua personalitat pròpia.

No ho dic per riberocentrisme, ni per fer campanar. Ans al contrari, ho dic ben sincerament: des del Misteri d’Elx al Sexenni de Morella o els pelegrins de les Useres, amb la Carxofa d’Alaquàs o els porrots de Silla i el Corpus de València -que ja el podrien adecentar una mica, per cert, tot llevant-li elements estranys i antinaturals-, passant per les falles de València o les fogueres d’Alacant, tot, en suma, són manifestacions del nostre poble valencià que ens hem d’estimar. Des d’una òptica oberta, és clar. Però per això mateix, caldria que els valencians conegueren millor la nostra muixeranga. Perquè així la sentirien com una cosa pròpia: de tots els valencians. I tant se val, des del meu punt de vista, si comencen a fer muixerangues a Vinaròs, Sagunt o Cocentaina. Valencians són ells i valencians som nosaltres. I la muixeranga és un patrimoni popular -del poble- impossible de privatitzar. La muixeranga és un patrimoni dels d’Algemesí, que cal fomentar i exportar, com a símbol del nostre poble, però també com a símbol de la nostra valencianitat.