Isabel Múrria, membre de la Muixeranga de Castelló, explica com afrontar la por de la xicalla després d’una caiguda. El dia 2 de juny, en el marc d’una jornada organitzada per la Federació Coordinadora de Muixerangues, es presentarà a les colles el Protocol d’actuació en por i caigudes i la Guia de bones pràctiques amb la xicalla.
Com a muixeranguers, assumim que les muixerangues poden caure, sí, però poc o gens es parla de com afrontem o vivim aquesta caiguda i de les seues conseqüències. És quasi segur que qualsevol colla muixeranguera s’ha trobat en alguna ocasió amb un xiquet o xiqueta que de cop i volta (o potser després d’una caiguda) es mostra reticent a tornar a fer muixerangues. De vegades, aquesta situació supera els responsables tècnics i molt sovint són aquests qui es bloquegen per no saber com afrontar-la o pensen que sense abordar-la la dissiparà el pas del temps. I sí, el temps és important, però allò que fem durant aquest temps determinarà la relació i el significat que cada xiquet atorgarà al fet de fer muixerangues i a la seua evolució dins la colla.
La majoria de protocols que hem trobat intentant suplir aquesta necessitat (una gran part d’ells són castellers) van dirigits a estandarditzar la part sanitària de la caiguda, la qual cosa és de vital importància, però deixa un enorme buit a l’hora d’encarar les conseqüències psicològiques d’aquesta. És per això que, davant d’aquest buit, i després d’experimentar aquestes conseqüències en la nostra xicalla, des de la Conlloga – Muixeranga de Castelló hem trobat la necessitat de fer una anàlisi de la situació i un recull d’estratègies per a afrontar aquest tipus de problemàtica amb la fi d’adoptar unes mesures bàsiques que ens permeten treballar amb un recolzament psicològic amb la nostra xicalla (i alçadora, si fera falta). Naix així un primer Protocol d’actuació en pors i caigudes, que té com a finalitat ser una primera guia de treball en aquest àmbit, però el qual caldrà sotmetre a futures revisions. Aquest protocol està basat en tècniques empíricament validades i ha sigut revisat per Generós Ortet Fabregat, catedràtic de la Universitat Jaume I de Castelló (departament de Psicologia Bàsica, Clínica i Psicobiologia), i cal dir que ha estat aplicat amb la xicalla de la Conlloga amb resultats exitosos.
Per a aplicar aquest protocol és fonamental entendre en primer lloc què és la por. La por és una emoció que mobilitza el nostre sistema nerviós quan detecta un perill, ens posa en estat d’alerta i ens prepara per a afrontar dificultats. És, en principi, una emoció adaptativa. Un cert grau d’activació (diguem-li por en aquest àmbit) és necessari i facilita l’execució. El problema ve quan aquesta por és tan gran que bloqueja i impedeix fer allò que vertaderament es voldria. I és ací on s’ha de fer una primera anàlisi: d’on ve aquesta por?
Cal reflexionar sobre com s’està treballant amb aquest xiquet, ja que les conseqüències d’una caiguda vindran determinades, en certa mesura, per com s’ha treballat anteriorment. Tan important és què fer després d’una caiguda, com el treball previ a aquesta.
Caldria valorar, en primer lloc, si el xiquet està preparat per a aquesta execució. El fet de dominar una tècnica reforça la sensació de control i redueix la por; pel contrari, el fet de sentir-se insegur en alguna execució l’augmenta notablement i el treball, en cas d’haver-hi una caiguda, seria més complex. Hem de valorar, per una altra part, si la figura està segura tècnicament parlant, si el xiquet confia en les persones sobre les quals ha de pujar o si algunes deficiències estan despertant aquesta por en ell.
Aquest treball és important com a prevenció i hem de remarcar que en això l’equip tècnic juga un paper fonamental, ja que és el que decideix quines figures es fan i quins seran els seus integrants reduint al mínim ―suposadament― el risc de caiguda i seguint unes directrius de bones pràctiques que facilitaran el treball posterior.
Una volta ens enfrontem a una caiguda, siga quina siga la forma en què hem treballat, és fonamental no obviar la por, sinó afrontar-la. Tindre por és natural quan ens enfrontem a experiències noves o quan hem estat exposats a una situació en què hem vist perillar la nostra seguretat, i està demostrat que obviar les emocions i no parlar-ne només empitjora la situació. A un xiquet o xiqueta amb pors o inseguretat se li han de proporcionar un temps i un espai per a compartir aquestes emocions i, com a adults, hem de saber gestionar-les de la millor manera per a poder superar-les.
Després d’una caiguda, és normal que el xiquet es mostre un poc insegur en tornar a pujar. Aquesta por anirà desapareixent a mesura que faja execucions exitoses. Si no és així, haurem d’aplicar la part més terapèutica i protocol·litzada, basada en tècniques per al treball de les fòbies i les pors. En aquest punt és molt important que estiguem atents a l’evolució i les reaccions del xiquet per a saber reaccionar i adaptar-nos a temps a les seues necessitats.
Al capdavall, superar les pors no respon a cap fórmula màgica, només és qüestió de temps; un temps en què hem de dotar la xicalla de tota la nostra confiança en ells, sense exigències ni presses. Cada xiquet necessitarà un temps i unes pautes per a evolucionar, i és la nostra feina com a colla respectar-ho, donar-los suport i acompanyar-los en aquest meravellós camí de superació i aprenentatge.
Aquest protocol, junt amb la Guia de bones pràctiques amb xicalla muixeranguera elaborada conjuntament amb membres de la Nova Muixeranga d’Algemesí, es farà públic i es presentarà a la resta colles membres de la Federació Coordinadora de Muixerangues el proper mes de juny a Algemesí.