Caminant cap a la colla que volem

El món muixeranguer es troba en un magnífic estat de forma. Són moltíssimes les colles que han aparegut en els darrers anys i la major part d’aquestes han anat evolucionant i consolidant-se tant en el vessant més tècnic com en el social. A més, amb la creació de la Federació Coordinadora de Muixerangues, s’assegura que totes les colles tindran un suport per seguir amb aquest creixement, fet que albira un futur prometedor per al panorama muixeranguer.

Quan es forma una nova muixeranga, aquesta acostuma a comptar amb el suport d’altres colles durant els seus inicis. Consells, visites, assajos conjunts i intercanvis d’experiències permeten a les colles aprendre i evolucionar tècnicament de manera prou ràpida. Però, què passa quan, una vegada consolidades, aquestes comencen a créixer? És en aquest moment quan, tant els equips tècnics com –a través d’aquests– el conjunt de la colla, s’han de plantejar quin és el model de colla que volen, com volen evolucionar i el que volen arribar a ser.

Parlant a grans trets, podríem trobar dos maneres principals de créixer com a colla: créixer cap amunt, en alçada, i créixer horitzontalment, en amplada. Tot i que aquests dos tipus de creixement podrien fàcilment relacionar-se amb el creixement tècnic i social, respectivament, aquesta associació no sempre ha de ser així. L’objectiu de cada colla ha de ser, per tant, trobar l’equilibri entre aquests dos tipus d’evolució que més s’adapte a les seues característiques i a les dels membres que en formen part.

Sona fàcil, però no ho és. Qualsevol persona que estiga un poc posada en l’organització tècnica de la seua colla sabrà la de malabarismes que cal fer a voltes per quadrar-ho tot.

Quan una colla comença, gairebé tothom té el mateix nivell tècnic i resulta prou senzill evolucionar conjuntament. Les persones que acudeixen a l’assaig van perfeccionant la seua tècnica muixeranguera dins el perfil o perfils a què més s’adapten (mans altes, baixos, tronc, xicalla, etc.) i les figures que fa la colla responen a aquesta evolució. Com més s’assaja, millors figures s’aconsegueixen a plaça. A més, a causa del volum encara reduït de gent, resulta prou senzill controlar i afavorir l’evolució tècnica de tots els membres en cadascuna de les posicions que són capaços de realitzar.

No obstant això, a mesura que la colla creix i augmenta el volum de gent que acudeix als assajos i actuacions, aquesta gestió tècnica del grup es va complicant. Per una banda, la incorporació de gent nova a la colla -sempre una gran alegria per tothom!- diversifica el nivell tècnic del grup i requereix d’un esforç extra per formar tècnicament els nous muixeranguers i muixerangueres.

Aquest aprenentatge no sempre és ràpid i requereix la paciència de la resta de la colla; però moltes voltes, si no es fa pot arribar a causar la desmotivació d’aquests nous companys.

Per una altra banda, a l’assaig segueix acudint la mateixa gent de sempre, aquells que gairebé no han fallat des del primer dia i que han viscut com la colla feia les seues millors actuacions des de dins. Aquesta gent, com és obvi, també vol seguir millorant tècnicament, tant de manera personal com grupal, i vol veure com la seua colla és capaç de fer bones figures i de continuar creixent en cada assaig.

En aquest punt és on els equips tècnics i les colles en general han de triar el model que volen seguir, tot atenent les seues característiques, quina és la manera en què volen evolucionar. És possible que en determinades colles funcione millor l’evolució en vertical, créixer principalment en alçada, aconseguint cada volta figures més altes i complexes i anant al màxim en cada actuació. Si la major part del grup no té massa interès d’evolucionar personalment i està satisfeta ocupant sempre la mateixa posició, la colla pot tindre poca gent de tronc molt preparada per pujar a grans figures i un gruix de gent motivada pels èxits col·lectius per estar a la pinya. Pot funcionar!

Per altres colles, en canvi, pot parèixer molt millor un model de creixement més horitzontal, en el qual tothom evolucione individualment encara que els èxits col·lectius siguen menys visibles o tarden més a arribar. De fet, per a determinades colles, l’èxit col·lectiu pot ser la mateixa superació personal de cada membre. Anar a les actuacions sense esperar grans figures, però celebrar l’estrena de qualsevol company com si fóra una figura de sis. També pot funcionar!

No obstant això, el model de creixement que probablement millor s’adapta a la major part de les colles actuals és un model intermedi, que permet combinar l’evolució personal de cadascun dels membres amb la superació grupal i la consecució de cada volta millors figures.

Aquest equilibri ideal no respon a cap fórmula màgica; trobar-lo no és gens senzill, requereix temps i esforç per part dels equips tècnics, així com comprensió i paciència per part de la colla i, sobretot, molta pedagogia i comunicació.

No hem d’oblidar que valors com el treball en equip i la cooperació són intrínsecs a les muixerangues. Cadascú aporta el que pot, dóna el millor d’ell mateix per aconseguir un objectiu comú. Ho hem sentit moltes voltes: ningú imprescindible, tothom necessari!. Però, una volta immersos en el dia a dia de les colles, no tot és tan fàcil. Com va escriure el periodista Carles Capdevila en un dels seus articles, referint-se a la societat actual: l’individualisme i la competitivitat, tant els naturals com els que imposa una cultura que els promou descaradament, posen més en evidència èxits personals que col·lectius. Algú s’emporta el mèrit, i dediquem poc temps a valorar que sense altres peces més modestes allò hauria sigut impossible. No tenim temps ni ganes de repassar bé els crèdits i reconèixer l’aportació de cadascú.”

Tot i que aquest fet es minimitza dins el món muixeranguer a causa dels valors propis i naturals d’aquest, els equips tècnics no ho hem d’oblidar i és ací on hem de posar tota la nostra empenta. Com s’ha dit abans, un equilibri que permeta també l’evolució personal de cadascú mantindrà a tothom motivat i amb ganes de vindre a l’assaig.

Però el més important, sense cap mena de dubte, serà com de necessaris fem sentir nosaltres a cadascun dels membres de la nostra colla, com valorem totes i cadascuna de les peces del nostre gran equip.

Els equips tècnics sí que hem de tindre temps i ganes de reconèixer l’aportació de cadascú, de posar en valor assaig rere assaig els èxits col·lectius, promoure el sentiment de pertinença al grup. Si ho fem, aconseguirem no perdre aquesta essència que tenen les muixerangues i que les fa tan especials, siga com siga l’evolució o el camí que triem per la nostra colla.

Força i coratge a tots els equips tècnics que treballen dia a dia perquè volen el millor per la seua colla. Gràcies a totes aquelles persones que aporten el seu granet de sorra per fer créixer el fet muixeranguer arreu del país. Seguim somiant, seguim lluitant, seguim creixent. Amunt muixeranguers!