Sense presses, a la seu de la Nova Muixeranga d’Algemesí, parlem amb Jaume Adam, mestre de la colla. Entre fotografies, cartells i records d’una colla que és a punt de fer vint anys, Adam ens mostra el seu perfil més personal i les seues vivències com a muixeranguer i com a mestre. Tanca ara una etapa, ja que després de dos anys no es presentarà a la reelecció. Aprofita el seu comiat per explicar a Temps de Muixeranga com veu la situació de la Nova, colla capdavantera del moviment muixeranguer, i la convivència amb la Muixeranga d’Algemesí, la blava. La conversa va donar per molt. En la segona part, que publicarem més endavant, ens explicarà les seues opinions sobre el moviment muixeranguer en general.

Parla’ns dels teus inicis. Com et fas muixeranguer?

Jo era dels que tots els 7 i 8 de setembre m’assentava en un portal de casa, gràcies a Déu tinc família i coneguts al carrer Berca i podia veure la Processoneta del Matí, el dia 7 en un cantó veia passar la Processó de les Promeses i el dia 8 des d’una cadira veia passar tots els balls de la Processó. Després anava a la plaça i veia l’Entrà. Poc a poc em vaig dir…ostres! m’agradaria també ballar. Em vaig plantejar diferents balls al principi, igual haguera pogut ballar les Llauradores, però el que més em tirava era la muixeranga. Vaig veure que en la verda podia aportar més i que era més familiar. Al principi ens apuntarem el meu fill Marc i jo només, perquè Gemma [la parella] tocava la dolçaina i volia ensenyar-se a tocar la muixeranga i eixir de dolçainera amb nosaltres. Em vaig apuntar només acabar la Mare de Déu, 2004 o 2003, no me’n recorde segur. A l’any següent la meua dona va veure que la muixeranga amb la dolçaina no acabava d’anar, i va dir: m’apunte als assajos i a la muixeranga. Llavors vam fer la Mare de Déu junts, en companyia del nostre fill primer, perquè sols en teníem un. Ara en tenim tres, els tres pugen a la muixeranga,.

Tinc al menjador de casa tres Altes de Cinc coronades pels meus tres fills. Imagina-t’ho.

En 2004 s’acaba la Mare de Déu, eren eleccions a junta. La del moment s’ho volia deixar. La gent em va embolicar i jo vaig entrar a totes, i vaig acabar de president. I ja, d’entrada, el primer any president. Vaig estar quatre anys de president. Molt bé, molt bonic. Portar la colla a nivell de president és una altra cosa que a nivell de mestre. La gent té moltes ganes de fer coses, i més a la Nova Muixeranga, és una associació molt dinàmica que et dóna feina però diferent. En acabant de president, em vaig apuntar a l’àrea tècnica de diferents mestres: Rafa Cerezo, Mariano Fraind… quan Mariano va acabar vaig pensar que després de tot el temps passat a la tècnica m’agradaria ser mestre. Per l’orgull, no? Me pareix un lloc impressionant. Així que em vaig presentar, no es va presentar ningú més i vaig eixir elegit. He estat dos anys de mestre.

Què ha significat per tu, ser mestre de la Nova?

El màxim. Quan vaig voler ser muixeranguer ja existien les dos colles, els meus germans estaven a l’altra. Però em vaig apuntar a la verda perquè em pareixia més familiar, estava la dona més incorporada, també tenia amics, llavors em va parèixer una colla més d’acord amb les nostres exigències. També el poder ajudar més, l’altra em pareixia que ja tenia molta gent. Arribar a ser mestre de la colla on està per mi és el màxim.

Fem balanç. Has complit dos anys com a mestre

La veritat és que la valoració és molt positiva. El meu objectiu era mantindre les tres-centes persones que som ara a la colla, que és una quantitat de gent molt gran i molt bona per fer muixerangues, i crec que ho he aconseguit. Aleshores si a l’assaig et vénen cent persones els dissabtes i la continuïtat de la gent és bona les figures ixen, de fet han eixit.

De tota manera, se sent la pressió?

És molta pressió. Perquè som molta gent i tots volem fer muixerangues. Que és allò lícit i normal. Però crec que la gent hauria d’entendre que les muixerangues comencen des de baix.

Tots haurien de vindre no a fer muixerangues, sinó a fer pinya, i a partir d’ací a pujar cap amunt.

Però també entenc que això és molt difícil i que tots volem pujar. Per això un dels objectius meus i una de les coses que he intentat introduir ha sigut el doblar les figures. Hem tingut la sort de fer una Trobada de Muixerangues [la de 2016] en què hem doblat dos figures de cinc. Vam fer quatre figures de cinc i una de sis. En la Mare de Déu també hem doblat en l’eixida Tomasina i dos Torretes. Tot això ha fet que el nombre de gent que puja siga el màxim possible. Més que res per la colla, perquè jo també ho entenc.

Es tracta d’una colla amb molta autoexigència…

El tema és que, clar, la colla ha anat evolucionant i el nivell d’exigència és cada vegada major. També és veritat que ara hi ha altres colles noves i et miren un poc com a referent. Nosaltres miràrem com a referent l’altra muixeranga. El teu objectiu en totes les eixides que fas és fer una figura de cinc. També depèn de la gent que vaja. Llavors, dins d’eixa exigència, la meua manera de fer ha sigut amb la gent que tens, fer el màxim. Però mai a l’inrevés, que l’exigència poguera més que la gent. Arriscar el mínim possible.

T’has quedat amb les ganes de fer alguna cosa?

Una figura que ens ha quedat sempre en el tinter és el Micalet, una torre de dos de cinc altures. No l’hem poguda fer. És com tot, és falta d’hores d’assaig, de tindre el moment oportú per assajar-ho.

Realment encara que som la colla que assagem, sempre els dissabtes, et dones compte que encara calen més hores d’assaig.

El que passa és que ni la colla ni les exigències d’avui dia estan com per donar-los més hores d’assaig. Crec que amb les dos hores que tenim ens vegem, ens val de molt, tenim prou per anar funcionant. Si la colla volguera anar a més, s’hauria de plantejar fer assajos entre setmana. Però jo pense que estem en la frontera; amb els assajos de dissabte pots satisfer el nivell d’exigència, però de vegades trobes a faltar algun assaig més. Perfeccionar els pilars. Utilitzar més xiquets…

Això mateix. Com treballeu amb la xicalla?

És un tema molt complicat. D’un estiu per l’altre et creixen i en dos hores i mitja no tens prou per treballar la xicalla conforme cal. Caldria més, però la veritat és que fas un assaig entre setmana i tots els xiques tenen extraescolars…posar-los més hores em pareix exigent. Però tot això s’hauria de mirar, és una cosa molt delicada que et poc crear problemes si no ho mires a llarg termini.

Quina és per tu la figura més especial, la que més t’agrada?

Te’n puc dir vàries. La Torreta Desplegada perquè és la figura que més voltes es fa i la més significativa de la muixeranga.

El fet de desplegar-nos és potser el que més en diferencia dels castells i és molt cridaner.

El Pilar Aixecat de Cinc des que el vam fer la gent al·lucina. La Sisena [Alta de Sis], la més alta. Totes tenen un poquet de tu. Quan eres mestre i aconsegueixes fer eixes figures totes tenen un poquet de tu i les aprecies totes. La Morera que l’hem recuperada, feia temps que no la fèiem, el Pilar de Cinc. Totes les de cinc són especials, però també les de quatre. En la Mare de Déu intentem fer tot el repertori; parle de l’àrea tècnica. Per què? Perquè totes les figuretes tenen la seua gràcia. I també és el que ens identifica, a la Nova Muixeranga. El fet de poder fer trenta-dos figures diferents. Això és molt bonic.

Es poden incorporar noves figures a la muixeranga?

Potser sí. Per exemple el Micalet és una figura que acabarà fent-se. Hi ha vàries figures pensades que poden fer-se, per exemple hem pensat de fer la Font Doble. Pense que per l’estructura de la muixeranga el fet de pujar-la un pis més és molt complicat. Tal volta sí que puga ser. Però cal molta gent. Molta gent amb molt d’assaig. Això també és complicat, podríem pensar en posar-li un folre, que no s’ha posat mai en les muixerangues. És canviar la manera d’entendre la pinya, també. Hui per hui pense que pujar una altura és molt complicat. Encara que pareix fàcil, perquè una vegada tens la Sisena, l’assages i t’ix tres vegades bé et dius…xe, per què no, la de set? Però ja no és només això, és igual que els castellers, el d’onze, doncs potser sí…però ara ja van buscant el 5d9, figures més grans perquè cap a dalt és cada vegada més difícil. El cos tampoc no dóna per més. Per la forma de les muixerangues és més fàcil jugar amb composicions, tres, quatre, cinc figures alhora, més que pujar cap a dalt.

Quin és el moment o els moments que destacaries del temps que has passat com a mestre de la Nova?

El moment més gran han sigut les dos eixides de la Mare de Déu, perquè per mi és el més important. Però com actuació, jo pense que la Trobada d’enguany ha estat bestial.

Què va passar, en la Trobada?

Pense que vam arribar a fer coses…fer una figura de sis i en les altres dos rondes fer dos de cinc alhora, acabar amb un Pilar de Cinc normal és el màxim a què hem arribat. Clar, això et dóna molta satisfacció, sobretot per la colla. Perquè tens la gent per poder fer això.

Con veus ara per ara la situació de la Nova Muixeranga?

Molt bé. Damunt encara crec que creixerà més. Veig a la gent amb ganes, s’ha apuntat molta gent jove, el buit que hi havia de gent de 18 a 25 anys està un poc cobert, nanos també en tenim molts, cal treballar-los però en tenim molts. Veig a la colla en un moment de forma molt bo. Fa quatre o cinc anys va tindre un pic cap abaix, a partir d’eixe moment es va recuperar i pense que estem en un estat de forma envejable.

Va influir en eixe sentit la declaració de Patrimoni Immaterial?

Crec que no ha sigut la que ha marcat que la colla puge. La qüestió del Patrimoni ho veig més de cara a l’exterior. De cara a l’interior, a Algemesí el sentiment de la muixeranga està. Ha sigut més pel tema de la colla, perquè s’ha dinamitzat molt, cada volta eixim més en mitjans de comunicació, també un poc pel Patrimoni. Crec que la colla ha crescut perquè havia de créixer, potser ha influït la declaració de Patrimoni però en un percentatge baix. Però per mi no és tan important; jo tinc el sentiment muixeranguer abans del Patrimoni i després.

Podem parlar de rivalitat amb la blava?

Sí, es pot dir però no és una rivalitat conforme era potser al principi, i ho entenia la gent. Crec que és més història de la gent que ho veu de fora que la realitat nostra. Tenim amics en les dos colles, interactuem…el que passa és que, clar, a Algemesí la muixeranga és molt. Quan va eixir la Nova Muixeranga la gent era renuent, la gent del poble, no entenia que havien d’haver dos muixerangues. Crec que el tema ha sigut que la Nova Muixeranga ha fet les coses bé des del principi. Hem seguit sempre un rigor, un treball, una feina, hem seguit sempre una tasca que ha fet que a la fi el poble ens accepte i ens valore. Ara ja ens valora.

La rivalitat amb l’altra muixeranga…joc crec que també els ha fet bé a ells. Potser hagueren crescut, també, però més lentament. Si ets l’únic del poble t’acomodes un poc…

…fent l’Alta de Cinc, no hi havia ningú més…Vam eixir nosaltres i va eixir l’Alta de Sis. Qui sap si eixirà l’Alta de Set també?