Contra la teoria comunament acceptada, sobretot a Algemesí i pobles de la Ribera, que la muixeranga va arribar a Catalunya a través dels segadors de l’arròs, Joan Bofarull sosté amb dades històriques que és del tot improbable. L’autor de l’article és historiador i autor del llibre ‘Les Muixerangues Valencianes’.

És sabut que la tradició catalana de fer castells ve del ball de valencians i hom suposa que aquest ball ve del País Valencià, concretament de les muixerangues. En els últims anys s’ha escrit bastant sobre l’origen dels castells però, en canvi, l’origen del ball de valencians és pràcticament desconegut. Una teoria, força acceptada a Algemesí, atribueix la transmissió de la tècnica de les muixerangues a les colles de segadors de l’arròs. Una norma elemental en la història és situar els fets en l’espai i en el temps, d’aquesta manera posarem a prova aquesta teoria.

La Ribera del Xúquer és la zona on hi ha més muixerangues del món: a més de les dues d’Algemesí, dels Negrets de l’Alcúdia i del pal de pollastre de Polinyà, sabem que hi havia altres muixerangues que han desaparegut (a Carcaixent, Carlet, Albalat i Guadassuar) i en els últims anys se n’han creat algunes més (a Alzira, Sueca, Cullera, Carlet, Guadassuar, Alginet i Antella). L’arròs és un cultiu molt estès a la Ribera i, fins a la mecanització del camp, era costum que algunes colles de segadors valencians pugessin al delta de l’Ebre, on la sega es fa una mica més tard.

El primer obstacle per a la teoria que estem analitzant és que no es coneix cap notícia de ball de valencians ni cap colla castellera pròpia del delta de l’Ebre o de prop, fins a la creació dels Xics Caleros l’any 2012.

La primera notícia d’un ball de valencians se situa a Tarragona l’any 1687 i les següents es troben poc després a la mateixa ciutat o en municipis propers com Reus, la Selva del Camp, l’Argentera, etc. Per a la teoria dels segadors de l’arròs, a distància entre el delta de l’Ebre i Tarragona és un obstacle important. Vist des d’Algemesí, són a la mateixa província, però hi ha més de 60 quilòmetres. El ferrocarril uneix Amposta i Tarragona des de l’any 1865 però, abans de la seva construcció, aquesta distància representava una jornada de camí, com a mínim.

Per a conèixer l’inici del conreu de l’arròs al delta de l’Ebre resulta molt útil el llibre L’impacte de l’arròs: El delta de l’Ebre al 1860 d’Emeteri Fabregat. Aquest llibre explica detalladament com es construí un canal per a la navegació de vaixells des del port dels Alfacs fins a Amposta, agafant aigua de l’assut de Xerta. Les obres van començar l’any 1852 i el canal va entrar en funcionament el 1858.

Aprofitant l’aigua del canal, el 1859 es féu el primer assaig de conreu de l’arròs. Aquest assaig coincidí amb un episodi de paludisme que causà algunes dotzenes de morts. Això provocà una polèmica entre els habitants del Delta, Amposta i Tortosa, que es dividiren entre partidaris i contraris de l’arròs. L’any 1862, el governador de Tarragona prohibí el seu cultiu, però finalment l’autoritzà i, en pocs anys, ocupà tot l’hemidelta dret. A partir d’aquell moment, els segadors valencians començaren a anar cada any al Delta.

Segons sembla, el conreu de l’arròs havia estat prohibit durant l’edat mitjana al delta de l’Ebre. A mitjan segle XVI, Cristòfor Despuig va proposar plantar-ne; al segle XVII es conreà arròs a la zona de Tortosa però durà poc temps per falta d’aigua i al final del segle XVIII es plantà arròs de secà, però només es féu un assaig. La relació entre l’arròs i el paludisme és bastant constant i va generar debats molt semblants a València, l’Empordà, França, Portugal i Itàlia. Els nostres arxius conserven força documents legals, mèdics, polítics i d’agronomia sobre el tema. El cultiu de l’arròs és un fet que no passa desapercebut. Podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que l’arròs no es conreava al delta de l’Ebre abans de l’any 1859.

Per tant, si els segadors valencians començaren a pujar al delta de l’Ebre a partir d’aquell moment, és impossible que ells fossin els importadors de la muixeranga i els inventors del ball de valencians, que havia nascut l’any 1687, feia més de 170 anys.