Fa 45 anys d’un fet rellevant que el moviment muixeranguer actual no hauria de passar per alt: el punt d’inflexió que es va produir al cap i casal de les muixerangues, Algemesí, i que canviaria la manera de veure la muixeranga per sempre més.
L’any 1973 va tindre lloc la creació dels Amics de la Muixeranga; en aquell moment, el moviment muixeranguer inicià un camí que faria reviscolar aquesta tradició al km 0. Aquest fet no hauria tingut transcendència si no haguera estat perquè, llavors, molts valencians donaven l’esquena a les seues arrels, i alçar torres humanes era sinònim de passat, un folklorisme bast, rural i obsolet que no cabia en el nou País Valencià. Eren poques les restes de torres humanes que quedaven en aquell moment; fora d’Algemesí, només s’aixecaven figures amb regularitat anual al Forcall i Peníscola i, cada set anys, a Titaigües. L’Alcúdia, un dels baluards muixeranguers, no en feia des de 1954 i Carcaixent i l’Olleria, des de principis del s. XX. L’esplèndida figura de cinc dels carcaixentins, el Campanar, restava en el record ja de pocs veïns guixots.
Malgrat tot, al llarg dels darrers 45 anys l’activitat muixeranguera s’ha enriquit fortament i sorprenent de diverses formes. En aquest parell d’articles n’analitzem dos factors: la creació de colles (primer article) i la creació de figures de major dificultat durant aquest període.
És innegable la riquesa i varietat del repertori de figures muixerangueres. Aquesta tradició ens ha llegat tot un ventall de possibilitats que encara creix any rere any.
Tradicionalment, però, el sostre muixeranguer estava representat per dues figures (ambdues de cinc altures) de què no en tenim constància la data de naixement: l’Alta Clàssica i l’Alta de Cinc. D’una banda, l’Alta clàssica (4-4-2-1-1) és una gran desconeguda fins i tot entre muixeranguers, ja que va caure en l’oblit després de l’aparició de la Tomasina (1995). Aquestes dues figures, en la seua culminació, presenten el mateix tronc, de manera que l’una va acabar per substituir l’altra.
D’altra banda, l’Alta de Cinc (6-6-3-1-1) i el Campanar (8-6-3-1-1) podrien considerar-se germanes bessones, ja que l’única diferència la trobem en el nombre de baixos. L’Alta de Cinc va evolucionar i va perdre dos baixos, mentre que el Campanar es va mantindre fins al final tal com està documentat, ja que va desaparèixer al temps que ho feu la Muixeranga de Carcaixent.
A aquestes figures inicials i veteranes s’han unit, amb el pas del temps, vora una desena de construccions més de cinc altures, a més de dues de sis altures que representen el sostre actual de les muixerangues. Figures noves, joves i novelles que cada vegada més colles estrenen en places d’arreu del nostre territori.
Tot i que la falta d’un criteri unificador ha permès que diferents variants d’una mateixa construcció hagen pres nom propi com a figures diferenciades (tal com va passar amb l’Alta de Cinc i el Campanar), ací mirarem de clarificar, encara que siga mínimament, el repertori actual més exigent.
Fins l’any 1973, només s’havien alçat les dues figures de cinc altures que hem esmentat adés, i no seria fins a 20 anys més tard quan començaria a bullir la creació de noves construccions. El 1995, la Muixeranga d’Algemesí va estrenar la Morera i la Tomasina. Aquest fet va suposar l’inici d’una tendència que es projecta fins a dia d’avui.
L’any següent (1996), any en què apareixen els Locos de l’Olleria, la Blava presenta el primer Pi de Cinc muixeranguer i la primera Sénia. Aquesta segona, donada la seua dificultat en la coordinació i el gran nombre de membres requerits a la pinya, la podríem considerar una construcció de cinc altures. L’any següent, estrenaren també el Retaule i feren, per primera vegada, dues Altes de Cinc simultànies.
Entre el 1995 i el 1998, naixen dues colles noves i la Muixeranga d’Algemesí dóna llum a cinc figures inèdites. A més, els Locos d’Olleria desmunten la seua primera figura de cinc dos anys després de constituir-se, i la Nova Muixeranga d’Algemesí ho fa amb només un any de vida. No sabem del cert si això va ajudar a que es produïra la gran fita de l’any següent, però massa casualitat seria, si no, que el 1999 s’esdevinguera un fet excepcional i inimaginable fins aleshores: la Muixeranga d’Algemesí va desmuntar la primera Alta de Sis de la història; va traspassar el sostre muixeranguer i el va establir en sis altures.
Així doncs, l’any que ve, la nostra estimada Sisena complirà els vint anys.
La Blava gaudia en aquell moment d’un excel·lent estat de forma, comptava amb més efectius que mai i va demostrar una millora tècnica. Les colles més actives aleshores van revelar una gran il·lusió per explorar nous horitzons i travessar els límits de les muixerangues tradicionals.
A partir d’ací, es van precipitar tant el nombre de figures descarregades com l’aparició de noves construccions. Just un any després, el 2000, va tindre lloc la primera Trobada de Torres Humanes d’Algemesí, i la Nova va crear una figura per a l’ocasió: la Trobada (8-4-2-1-1 que amb el temps s’ha transformat en 6-4-2-1-1), una vistosa estructura que sembla alçar-se amb dos troncs que s’uneixen per a acabar formant-ne un de sol.
Aquesta figura, en paraules del seu creador, Raül Sanxis, tenia una doble finalitat: d’una banda, estrenar-la en la I Trobada de Torres Humanes; de l’altra, representava dues torres (dues colles, la Blava i la Verda) que s’unien per fer una única muixeranga d’Algemesí. És per això que es va alçar amb 8 baixos, ja que d’aquesta manera es podien construir els inicis de dos troncs diferenciats des de la base.
Arribats al 2003, la Nova es troba en plena efervescència tècnica i social, fruit d’anys de treball. És en aquest any en què presenta la Xopera (una variant de l’Alta Clàssica amb una estructura 6-4-2-1-1), la qual constitueix el remat de la Sisena, així com el Castell de Cinc (3-3-3-3-1), una figura pròpia ideada per a explorar els límits verticals de les muixerangues i que era l’evolució del Castell de Quatre (3-3-3-1), també collita de la Verda que la colla havia presentat el 1999. Però, per damunt de tot això, hem de destacar l’entrada de la Nova en l’excel·lència muixeranguera, ja que va ser l’any en què es va convertir en colla de sis, la segona del país.
L’any següent, la Verda va fer la Canya, la qual és el remat de la Dolçaina (6-4-3-2-1-1). La Dolçaina era una nova figura, més esvelta i encara més complicada que l’Alta de Sis, que la Nova aconseguí coronar aquell 2004; el mateix any en què la Blava presentà el Miquelet (2-2-2-1-1), una complicadíssima figura de cinc altures que recorda una torre castellera.
La següent colla en entrar en el rang de colla de 5 fou la dels Negrets de l’Alcúdia, el 2006, dos anys després d’haver reaparegut en el panorama muixeranguer. La seguiria la Muixeranga de la Safor, el 2007, amb ja cinc anys d’experiència que els permetria fer-ho lluny de casa, concretament en un desplaçament a Itàlia. Aquell mateix any, els Locos de l’Olleria van presentar un Castell de Cinc inèdit (3-3-3-2-1) entre les muixerangues. A més, també fou el 2007 quan la Nova introduí el pilar de 5 aixecat per sota al repertori muixeranguer.
A partir del 2007, entrem en un període més calmat pel que fa a l’assoliment de noves fites (tot i que no és en absolut una etapa tranquil·la quant a la formació de noves colles). No va ser fins el 2014 que s’aconseguiria la següent fita: la construcció de la primera Sisena fora del País Valencià, de mà de la Nova Muixeranga d’Algemesí. Aquesta va ser una autèntica gesta que comportà un desplaçament de muixeranguers d’una mateixa colla com mai abans s’havia vist, i el qual reflectia la il·lusió i la cohesió de la colla, a més d’un gran compromís general en el projecte.
Dos anys després, el 2016, la Conlloga Muixeranga de Castelló es converteix en la setena muixeranga en assolir la cinquena altura. L’any següent, la Jove Muixeranga de València va fregar aquesta mateixa fita i va estar a punt de coronar la Xopera; el mateix any en què la Safor va fer un Castell de Cinc inèdit (4-4-4-2-1) i dues figures més ben complicades: la Morera i la Tomasina, aquesta última una figura mai assolida per una muixeranga de fora d’Algemesí. També aquell 2017, la Conlloga Muixeranga de Castelló es convertiria en la primera colla de fora d’Algemesí en muntar la Morera i en fer tres figures de cinc altures en una mateixa actuació.
Certament, la varietat de construccions muixerangueres és digna d’admiració. Més de 60 figures (entre pinets, torres i quadres plàstics) que són tota una demostració clara i inequívoca de la gran vàlua del patrimoni valencià.
Per contra, però, aquest extens catàleg compta amb una nomenclatura poc intuïtiva, més encara si la comparem amb la castellera, que fa molt difícil (fins i tot per als muixeranguers) associar cada nom a la figura corresponent. Que els castells catalans i les muixerangues valencianes han evolucionat de maneres diferents, no ho pot negar ningú. Tanmateix, les tradicions catalanes i les valencianes, com a germanes que són, sempre s’han anat entrellaçant i han trobat punts en comú. Si els castells nasqueren d’una tradició valenciana, en les darreres dècades han estat les muixerangues les grans observadores i amants dels castells. Una prova evident d’això és la influència castellera en l’estructuració de les colles, la construcció i el funcionament de les pinyes de bona part de les formacions muixerangueres, el fet d’idear algunes construccions com els castells de quatre i cinc altures, la incorporació de l’agulla dins de figures muixerangueres, les figures amb dos baixos (com el Miquelet) o la possibilitat de folrar futures estructures noves.
D’altra banda, els falcons catalans han mostrat un gran interès per les desplegades, les quals executen al ritme de la Muixeranga, i darrerament fins i tot s’ha creat la Muixeranga de Barcelona; per no parlar del denominador comú, el Ball de Valencians. Aquesta nova fornada de muixerangues beu de tot allò que puga ajudar-la a millorar dia rere dia de manera imparable, encara que a ritmes diferents, per tal de construir més i millors figures, executar-les amb més seguretat i ampliar el seu ventall. Tant és així, que la Muixeranga d’Algemesí va anunciar públicament la seua voluntat de trencar novament el sostre muixeranguer amb una figura de set altures. Aquesta és una possibilitat compartida amb la Nova Muixeranga d’Algemesí, tot i que de moment és només un desig que encara ha de madurar.
Es desmuntarà finalment la Dolçaina? Veurem desplegades de sis altures? Assolirà el món muixeranguer un altre rècord amb figures inèdites de set altures? Se’ns presenta un bell i costerut camí per recórrer, i entre els deures que tenim està el de mantindre i saber enriquir amb responsabilitat i rigor aquest ampli ventall que ens ofereix la muixeranga.
De figures, n’hi ha per a tots els gustos: algunes són més exigents pel que fa a la tècnica o el nombre de membres, altres són més agraïdes i es deixen muntar amb més facilitat.; n’hi ha que es fan pregar i d’altres que roden per infinitat de places d’arreu del territori. Però totes elles, totes juntes, formen el llegat muixeranguer: les de més edat i que representen millor la tradició, les que han aparegut més recentment i que mostren al món el present de les muixerangues, i les que encara estan per vindre —que ja s’estan gestant o no—, però que algun dia arribaran i s’uniran a les seues germanes per a enriquir, una mica més, aquest veritable patrimoni que tenim a les mans.