La Muixeranga no sempre ha sigut com ara la coneguem.
Som molts els que veiem en la muixeranga l’expressió d’uns valors universals, d’esforç comú, de solidaritat, de germanor, on la individualitat s’esvaeix i es deixa pas al col·lectiu. Aquests valors es porten fins l’extrem del patiment, de xafar i de què et xafen per tal d’assolir l’objectiu comú, allò que tan bé s’ha definit com la força d’un poble. Crec que això és el que enganxa als qui ho proven.
D’un temps ençà el moviment muixeranguer està vivint una eclosió i s’enfila cap a noves i il·lusionants etapes amb l’agermanament i la fundació d’una Federació Coordinadora de Muixerangues. La muixeranga és coneguda, està reconeguda i està de moda, i està molt bé que siga així.
Però això no ha estat sempre així, i és fins i tot comprensible que des d’alguns sectors, diguem-ne més tradicionals, miren de reüll i amb recel tota aquesta nova moda, aquest nou estatus de Patrimoni de la Humanitat i tants nouvinguts que hui corren a enfaixar-se.
En Algemesí el terme muixeranguero (sí, amb una o final) es va utilitzar durant molt de temps amb connotacions negatives, sinònim de persona poc seriosa o de poc fiar. El desprestigi que tenia era tal, que l’any 1974 els nous muixeranguers quedaren per a vestir-se tots junts a casa Fabregat perquè els feia vergonya anar pel carrer vestits de muixeranguers; ma mare es va posar les mans al cap quan mon pare li va dir que tots s’havien apuntat a la muixeranga.
Durant els 80 i 90 va costar molt de rentar-li la cara al tratge i al nom, poca gent coneixia la muixeranga. Concretament recorde l’actuació a Carcaixent (28 de gener de 1989):
Les dones preguntaven als xiquets d’on érem, cosa que també va passar a Alginet, a Guadassuar o a l’Alcúdia (5 d’octubre de 1980): del poble del costat, senyora, contestàvem.
La Muixeranga d’Algemesí, l’any 1983
Amb això vull explicar que no han sigut senzills de pair tots els canvis que hem viscut ens els darrers anys, que existeix una por real a morir d’èxit o a que la recent popularitat puga saturar i descontextualitzar una tradició que fins fa poc es guardava embolcallada per a dies assenyalats. De fet, s’hauria de fer justícia amb la gent que en els moments més precaris i durant generacions van mantenir viva la flameta. I no parle d’aquells 30 (no hi havia més tratges) que la rescataren l’any 1973, parle sobretot dels d’abans, els de les fotos en blanc i negre, els qui, cobrant o sense cobrar, amb més o menys traça, es vestien i feien muixerangues extraordinàries. Sense pinya, sense faixa i sense res. Els ho devem tot.
Serà una tasca de tots els que ara comencem a caminar junts en la federació de convèncer als més reticents que junts tenim més força i que quanta més gent fem pinya millor serà per a la muixeranga i per a dignificar i difondre la cultura popular valenciana, tan maltractada durant tant de temps.
Com anècdota una polèmica protagonitzada per dos followers de la muixeranga. D’una banda Joan Fuster, l’escriptor de Sueca (visitant habitual de les Festes d’Algemesí) va publicar al 1977 que la Muixeranga representava la tradició popular, senzilla i emocionant i que si un dia, un poeta com cal, li posa una lletra a la cançó de la Muixeranga d’Algemesí… aquesta proposta de posar-li lletra li va semblar un sacrilegi a Martí Domínguez i Barberà, algemesinenc i amic de Fuster, qui des d’un article a Las Provincias li contestà: no la manoseéis más, que así es la rosa. Doncs això.